Il·lusió

Dijous s’haurà acabat la presidència Obama i començarà formalment la de Trump. Com totes les presidències tindrà els seus detractors i els seus avaladors, més o menys entusiastes i tot i que ell mateix hagi fet un altre joc de paraules brillant per fer balanç del seu pas per Washington, el fet que el substitueixi un personatge tan tòxic ho modifica tot. Sembla increïble que aquella alenada d’aire fresc que va suposar la seva irrupció en campanya hagi acabat d’aquesta manera tan trista. La política de les emocions que inaugurava aquell Yes, we can ha capgirat la manera clàssica de guanyar eleccions i ha enviat els mitjans tradicionals a pastar fang. Ara, dominen les xarxes socials i la postveritat, degudament atiades per l’acció impune dels hackers russos del Sr. Putin i els membres del Tea Party s’han fet els amos del Partit Republicà, que s’ha deixat a la gatera els pocs pèls liberals que encara conservava el partit de Lincoln. La irracionalitat s’ha imposat finalment i allò que al 2008 era esperança s’ha convertit, sense solució de continuïtat, en desconcert i estupefacció. Ningú no sap què passarà d’ara endavant, però tothom està inquiet i preocupat. Ja sé que hi ha qui creu que el ferri sistema d’equilibri de poders dels EUA impedirà Trump fer les bajanades que ens ha anat anunciant al llarg dels inacabables mesos de campanya o que finalment el partit republicà imposarà les seves tesis per sobre de les intencions presidencials, però jo no ho tinc tan clar, perquè Trump és essencialment indomable i la seva capacitat de destrucció massiva, via Twitter, demolidora. Passi el que passi, però, haurem d’aprendre la lliçó del que aquests vuit anys terribles ens han deixat com a llegat: el populisme. Ja no hi haurà manera de fer política sense tenir molt present el voluble estat emocional de l’electorat, el poble, la gent o qualsevol altre homònim que es puguin inventar. Amb Obama, però, s’acaben els experiments inclusius, mentre que amb Trump s’instal·len –definitivament?– en la història els discursos exclusius. Ja no es tracta de construir un imaginari en el que tots visquem millor, sinó de perpetuar-ne un altre en el que només se salvin els nostres. Certament, per un viatge d’aquesta mena no ens calia esmerçar-hi tanta il·lusió.