Consol

Avui fa quaranta anys de la matança del carrer Atocha a Madrid. L’assalt de la ultradreta a un despatx d’advocats de CCOO va suposar una massacre de vides humanes, absurdament segades, a causa de les tensions polítiques derivades del canvi de règim des d’una dictadura decrèpita cap a una democràcia homologable amb la resta de països europeus. En aquells moments, els comunistes i els sindicalistes de CCOO encara vivien en la il·legalitat, la qual cosa va fer témer als governants que l’enterrament seria aprofitat per desestabilitzar el govern. Per contra, la resposta continguda dels militants d’ambdues organitzacions va convertir-lo en una de les majors manifestacions de suport a la democràcia que es recorden a l’Estat espanyol. Podria dir-se que el vessament de la seva sang va servir d’adob per a la seva consolidació a casa nostra, cosa que no degué servir de gaire consol per a les seves famílies, companys i amics, però que almenys va atorgar un simulacre de sentit a la seva desaparició. Molt probablement això faci que avui ens en recordem i ho commemorem amb afecte i consideració. Quan anava a fer aquest escrit m’he assabentat que uns companys meus, sindicalistes de CCOO i agents rurals, han estat brutalment assassinats al seu lloc de treball. Em sap greu, però, com tots vostès, no hi sé trobar sentit. Segurament voler trobar-n’hi sigui absurd. La mort no en té mai i més quan és producte d’un acte de violència gratuïta. De fet, del que en realitat volia parlar-los era de la presa de possessió de Donald Trump i del seu discurs terrible, en el qual l’únic que ha quedat clar és que entrem en una era d’exclusió, de divisió interna a les nostres societats i d’odi cap tot allò diferent. Sota el lema “Abans que res, Amèrica” s’hi amaguen les llavors de la discòrdia i la insolidaritat i, més aviat que tard, tots en pagarem les conseqüències. Certament, res no serà igual; tot serà molt pitjor. Com ho serà per a les famílies i per a tots aquells que hem perdut el Xavi i el David per sempre. No hi podem fer res, excepte recordar-los cada dia i prendre’n exemple. Ara per ara, la seva mort no té consol possible; en canvi, haver compartit les seves vides, la seva lluita i els seus ideals, com en el cas dels companys d’Atocha, fa que les nostres, sobtadament, en tinguin.