L’endemà

Quan vostès llegeixin aquestes línies, Catalunya haurà viscut un altre dia històric. El President Mas i dos de les seves principals conselleres hauran fet una gran desfilada fins a la seu del TSJC, acompanyats per milers de persones per encarar el judici pel 9-N. Estan acusats dels delictes de desobediència al TC i de prevaricació, pels quals els demanen pena d’inhabilitació de deu anys per tornar a ostentar càrrecs públics. A la pràctica, s’està ventilant la fi de la seva carrera política que, per altra banda, ja semblava estar bastant tocada des que el President va fer el famós pas al costat a petició de la CUP. Certament, el i les processades s’hauran sentit enormement acompanyats i commoguts pel nivell de suport mostrat pels seus i només des d’una posició partidista pot afirmar-se que els membres del Tribunal s’han sentit pressionats per la gernació convocada a les seves portes. Els magistrats n’han vist de tots colors i, en tot cas, em temo que les seves queixes s’haurien d’adreçar principalment a la malaptesa d’aquells que han jugat l’estratègia de judicialitzar el procés català i gairebé tot el que toquen. Segur que tampoc no els ha agradat la multitud aplegada davant de la seva porta, però aposto perquè la decisió serà presa atenent als principis jurídics que hi concorren i no a res més. I a diferència dels partidaris del procés, jo no crec que la sentència ja estigui dictada d’antuvi. Es més, em plauria molt que fos desestimatòria. M’agradaria, en primer lloc, pels processats, als quals no els sé veure més culpabilitat que la que pugui provenir de la seva pròpia ineptitud política i, en segon lloc, perquè una sentència en aquest sentit forçaria moviments polítics en totes dues bandes, ara per ara atrapades pels seus propis plantejaments irreductibles. En qualsevol cas, resten unes quantes jornades per conèixer-ne el desenllaç i segurament al llarg de les diferents sessions del judici sabrem coses que desconeixíem i que ens sorprendran. Viurem una apoteosi mediàtica de primer ordre i estarem sotmesos als seus estralls durant una bona temporada. Sóc incapaç d’imaginar-me com ho pairem. Ara bé, el dia abans, quan semblava que tot arribava a la seva fi, no vam preveure que el dia després duraria molt de temps, que l’endemà seria una d’aquelles jornades que no s’acaben mai.