Carnaval

Aquest cap de setmana hem viscut de nou l’esclat de les rues carnavalesques arreu. Ningú no diria que immediatament després de la disbauxa i el descontrol arriba indefectiblement el període de Quaresma, que és qui dóna sentit a la celebració. No és estrany. Recollir-se, reflexionar, dejunar no són conceptes habituals en la nostra societat que només s’agrada quan és extravertida, irreflexiva i pantagruèlica. D’un temps ençà, doncs, podria afirmar-se que tot l’any és Carnaval. Vivim una mena de carnestoltes permanent, l’era del tot s’hi val. I quan dic tot, vull dir absolutament tot. Ja no hi ha veritat i mentida ni realitat ni falsedat, sinó fets alternatius, com diuen a la Casa Blanca i crec que només és qüestió de temps que s’imposi la seva manera de veure les coses. A l’era del jo majúscul, les regles, les normes de convivència són relatives. Només les contemplem quan ens beneficien. Emprem grans paraules per emmascarar petites misèries i malgrat tothom sàpiga que és un joc trampós tots ens hi lliurem com si no hi hagués demà.

El problema és que tard o d’hora la festa s’acaba. El temps no s’atura i arriba un moment en què cal encarar la crua realitat. A l’Estat espanyol i a Catalunya en particular fa temps que vivim temps de disbauxa. Els uns ens hem entestat a exigir pacíficament allò que els altres no ens donaran mai sense violència i com que no ens ho hem volgut creure hem anat fent com si no hagués d’arribar mai el moment de passar comptes. La quaresma judicial ja és aquí i ara tot són mals. Els fiscals ens semblen una caricatura del que haurien de ser i no ens refiem dels jutges perquè sabem que sovint estan massa contaminats pel joc polític. Les inhabilitacions planen com una ombra sobre les espatlles dels nostres líders, els quals dissimulen tot el que poden però no prou com per no adonar-nos que els fa mandra acabar la seva carrera a tocar de la terra promesa. S’hi revolten, protesten, gesticulen fins a l’embafament, però saben que al final se la jugaran solets a la sala de vistes, amb resultat incert. Malgrat preferim viure en el miratge del carnaval permanent, no hauríem d’oblidar que la Quaresma sempre torna. De fet, hi ha massa gent per a qui la vida s’ha convertit en una Quaresma interminable. Però això, ara, són figues d’un altra panera.