Quaresma

Com aquell que no vol la cosa, inexorable, la Quaresma ja és aquí. Ha arribat en forma de calvari judicial, amb molts anys de retard, però ja és aquí. Si demà els ínclits Millet i Montull compleixen el que han promès, ens divertirem. Dos mesos de diversió a dojo assegurats. Si abans no hem gaudit prou amb la sentència del 9-N, immediatament després vindrà el judici pel 3% i, finalment, ara que ja sabem com han preparat els independentismes el tràmit parlamentari de la llei de transitorietat, descobrirem que efectivament això va de democràcia. Ho afirma el mateix Consell de Garanties Estatutàries, la qual cosa, tot i que els seus informes no són vinculants és, si més no, estrafolària. Ja no és que els organismes judicials espanyols actuïn en defensa de l’statu quo, degudament alliçonats pel Govern central, sinó que ho fan els nostres, a iniciativa pròpia. Ja no hi ha cap dubte que per fer truites independentistes s’hauran de trencar els ous de la legalitat. La revolució dels somriures ha acabat el seu llarg periple sense gràcia i, ara, si es vol avançar, caldrà fer alguna cosa més que discursos grandiloqüents de cara a la galeria. En aquest punt crucial, els independentistes han de desfer uns quants nusos gordians. Mentre la nova denominació no acaba de quallar entre l’electorat i l’anterior es veu fortament danyada per l’agenda judicial, CDC ha de triar entre presentar el rei Artur com a candidat electoral, si no acaba inhabilitat, o trobar-ne un de nou i desconegut per fer front a l’empenta d’ERC. Els menestrals han de triar entre continuar impulsant un referèndum cada cop més improbable, amb riscos d’inhabilitació per al seu líder, o trencar la baralla i apostar per unes noves eleccions que suposadament li donarien una majoria molt còmoda al nou Parlament. I a la CUP, que per primer cop en molt de temps sap que ja no té la manilla en aquesta partida, només li resta confiar que en la seva carrera suïcida, convergents i republicans perdin definitivament els estreps, si no volen tornar als marges de l’extraparlamentarisme. Tot plegat, fa pensar que aquesta quaresma política acabarà malament. Això si, ningú podrà al·legar ignorància. Tothom sabia, des que el gran Charly Rexach ens ho va advertir, que córrer és de covards.