Residències

D’un temps ençà, des que la meva mare hi viu, que passo cada dia per la residència d’avis del costat de casa. Per a la gent de la meva generació i anteriors, aquests tipus de centres, d’entrada, no tenen gaire bona fama. Tots vam conviure a casa dels pares amb algun dels seus ascendents als quals se’ls va atendre fins a la seva mort tan bé com es va poder. Tenir cuidadors professionals a casa o portar-los a la residència era cosa de rics i de mala gent. No era ben vist entre les classes populars, que s’ho agafaven com una mena d’abandonament groller de les atàviques responsabilitats familiars. No cal dir que tot l’assumpte descansava sobre les esquenes de la mestressa de casa, que era qui menava tota la intendència, la qual sovint esdevenia molt complexa en funció dels caràcters o de les situacions de salut de les persones directament concernides. Potser per això, a la meva germana i a mi ens va costar molt decidir-nos a portar-hi la mare, perquè temíem que la seva reacció fos negativa i molt dolorosa per a tothom. Afortunadament, va ser tot al contrari. La meva mare s’hi ha estat molt a gust des del primer dia. No els amagaré, però, que quan la vaig anar a veure per primer cop en vaig sortir desolat. L’espectacle de la decrepitud humana no és mai engrescador i veure tanta gent gran junta més aviat desconsola, però en poc temps t’adones que aquesta sensació és bàsicament un prejudici. En aquells ulls cansats i en aquells cossos castigats i doblegats pel temps hi ha molta vida acumulada i tantes decepcions com es vulgui, però cap tan gran que no els permeti tenir ganes de continuar vivint o de realitzar les diferents activitats que els toca desenvolupar. De manera que, almenys per a mi, les residències ja no em semblen uns llocs tèrbols, en els quals la gent aparquem els vells perquè ens fan nosa. Al segle XXI, les residències proporcionen qualitat de vida als vells i una oportunitat de viure en plenitud la seva als seus parents. L’únic problema és que tot això continua estant basat en gran mesura en el grau d’estalvis o de patrimoni de què disposa l’afectat perquè les administracions no tenen voluntat política ni capacitat pressupostària per fer-se’n càrrec adequadament. Sense cap mena de dubte, universalitzar-lo serà un dels reptes polítics més grans del futur immediat.