Censura

Si la política només fos relat i representació teatral i no tingués conseqüències sobre la vida de la gent, jo diria que els i les de Podemos serien els putos amos. No hi ha líder polític que s’expressi millor davant les càmeres i els micros que Pablo Iglesias. Tot el que fa és una performance política amb la qual espera condicionar el marc mental dels debats públics, del frame, que diria Lakoff.

Però la setmana passada els fets han passat per sobre d’aquells que volien passejar-se triomfalment per les ciutats espanyoles amb el “tramabus”. Certament, el bus era poqueta cosa comparat amb una moció de censura. Que calgui tenir un candidat i un programa alternatius no són sinó petits inconvenients que no evitaran que es parli de corrupció per enèsima vegada, sense dir res de nou, perquè aquí les úniques paraules que valen en aquest llardós assumpte les pronuncia sempre la justícia. La lenta, l’exasperant, la polititzada justícia espanyola que acaba posant tothom al seu lloc. Aquesta setmana els ha tocat rebre a dos mites de la política hispana: Esperanza Aguirre i Marta Ferrusola.

La primera, després de presentar-se com a incombustible durant molts anys, ha acabat sucumbint a la poca vergonya i a l’ànsia de diners del seu íntim Nacho González, que ha resultat ser el gripau indigerible de la seva vida. La segona, perquè en trenta anys ha passat de ser presentada com el paradigma de la dona catalana al de malhumorada mare dels Dalton, amb Júnior en presó preventiva i amb la resta de la família trucant-hi insistentment a la porta.

No és que les notícies judicials ens hagin sorprès. Ningú no es creia en la vida real que a l’Aguirre només li haguessin sortit rana dues persones de cinc-cents nomenaments, com tampoc ningú no s’ha cregut el conte de la deixa (o les deixes) de la família Pujol. Però una cosa és la versemblança en la vida civil i una altra la veritat jurídica que no només ha de semblar-ho sinó que s’ha d’acreditar documentalment, com sembla que ha passat en les respectives instruccions que se n’ocupen. Si allò de l’Espe fa temps que té mala pinta, això dels Pujol cada cop fa més pudor. Ja no és només el patriarca el que està en discussió sinó que és tota la seva obra política la que n’està. I això no hi ha moció de censura ni referèndum virtuals que ho tapin.