Wembley

La insistència, aquests dies, dels media a recordar-nos el 25è aniversari de la primera copa d’Europa que va guanyar el Barça ha fet que tots recordéssim on érem i què fèiem aquell gloriós 20-05-92. Com és natural, la immensa majoria recorden on i amb qui van veure el partit. Uns pocs a Wembley, com el meu company Ferré, altres a les pantalles que penyes, bars i ajuntaments havien situat als llocs de costum.

Tothom, però, semblava convocat per la història per tal de fer justícia a un equip que, per contrast amb el de la capital del Regne, semblava estar tocat per la dissort cada vegada que hi competia, la qual cosa passava molt de tant en tant en aquells anys en què només hi participaven els guanyadors de lliga nacionals. Tothom tenia al cap les finals de Berna al 61 i, sobretot, la més recent de Sevilla en què un Barça tenallat per la responsabilitat i els nervis havia fet el ridícul contra un equip romanès, en no ser capaç de fer ni un sol gol en una tanda de penals a la qual no s’hauria d’haver arribat mai. De manera que poden imaginar-se l’estat d’ànim amb què vaig arribar amb l’equip a la seva cita amb la història.

Estava preparat per a qualsevol cosa menys pel que va passar a Bellpuig, tot just unes hores abans del partit. A mitja tarda, van créixer unes nuvolades que van descarregar amb força durant una bona estona. Res que no passi sovint al mes de maig a casa nostra. Si no hagués estat perquè la turmenta va ser seguida per un dels llavors freqüents talls de llum, diria que aquell aiguat, que no va ser especialment intens ni va provocar danys rellevants als sembrats del terme, va servir perquè l’ambient es relaxés una mica.

El problema va ser que aquell tall no va recuperar-se al cap de pocs minuts com de costum i, tot i que no m’ho podia creure, va fer-se l’hora del partit i a Bellpuig no hi havia electricitat. Poden imaginar-se la meva desesperació, buscant un lloc on veure el partit, que al meu poble no vaig saber trobar. Finalment, vam recordar-nos d’un generador d’electricitat que el meu pare tenia al tros.

El meu nebot Sergi, el meu pare i jo, vam ser capaços d’engegar-lo poc abans del final del partit i vam poder veure Koeman marcant el famós gol de la victòria, que ens va generar l’eufòria d’aquells que són capaços de vèncer-se a si mateixos.