La rebel·lió dels catalans

Estic acabant de llegir el famós llibre de l’historiador britànic John H. Elliott, al qual he manllevat el títol per a aquesta columna. Quan l’hagi acabat, que serà en breu, hauré omplert un buit cultural considerable i hauré trobat raons sobrades per entendre que el problema territorial de l’Estat espanyol no prové, com ens han dit per activa i per passiva els comandaments de l’actual procés, de l’ensulsiada de 1714 i el consegüent adveniment de la dinastia borbònica a casa nostra.

El problema ve de bastant abans i de com els nostres antecessors no van ser capaços d’evolucionar el marc legal medieval per fer-lo útil per a la governança que exigien l’era moderna i l’imperi transatlàntic de Castella. Elliott ens descriu amb un estil molt planer i atrevit les vicissituds i les penúries que durant els regnats de Felip III i Felip IV van viure les relacions entre la Corona d’Aragó i la de Castella, en ple segle d’or de la monarquia austriacista. Va ser l’època en què els monarques van començar a governar a través de persones interposades, coneguts com validos i tot i que tenien molt mala fama en els llibres d’història de la nostra infància, a mi em semblen uns precursors dels primers ministres del nostre temps.

El més famós de tots, el més treballador i potser el més desafortunat, va ser el conde duque de Olivares, el qual la història ha deixat en molt mal lloc tot i que les intencions que tenia d’homogeneïtzar el govern de les Espanyes no eren pas cap estupidesa, ans al contrari. No se’n va sortir tot i que a diferència de Rajoy, ell no va fer el don Tancredo, per calmar les ires catalanes. De fet, no es va estar quiet mai i va intentar combinar, sense èxit, la política del bastó i la pastanaga, per aconseguir que els catalans es trobessin còmodes dins d’Espanya i el que va aconseguir és que esdevinguéssim república independent durant dotze anys per acabar essent súbdits dels odiats gavatxos fins al tractat dels Pirineus de 1659, en què el país va quedar partit en dos per aquesta serralada.

De fet, la divisió del país i el cant dels segadors semblen els dos únics llegats que n’hem rebut. El que no m’explico, és per què, posats a celebrar derrotes, vam decidir commemorar l’onze de setembre i no el Corpus de Sang. Perdonin la ignorància.