Forza, Nelson!!

Dijous passat a Seròs, uns dos-cents temporers de la campanya fruitera van plantar-se davant del que consideraven greus incompliments del conveni que regula la seva activitat laboral fent vaga, concentrant-se a la plaça del poble i convocant els mitjans de comunicació perquè la seva situació fos coneguda per la comunitat que els acull.

És a dir, van fer el que fem tots quan tenim problemes laborals greus i no trobem interlocució responsable d’aquells que ens han contractat. Les imatges que vaig veure a Lleida TV eren tan demolidores que no només ens feien mal als ulls sinó que ens despullaven com a societat que pretén, dia sí i dia també, ser modèlica i que reclama, tot sovint, que la deixin acollir refugiats. Com és natural, els sindicats obrers, i CCOO en particular, hi van acudir al primer crit com és la seva obligació, per ajudar a resoldre el tema amb el menor cost possible per a tothom i amb el respecte degut a allò que disposa el conveni del camp català, signat amb les organitzacions agràries.

La reacció d’algun dirigent agrari apel·lant a la testiculina i a la mala imatge que es donava de casa nostra i culpant de tot plegat el sindicat que havia emparat la protesta i li havia fet d’altaveu em va sorprendre, perquè sóc dels que creuen que els dirigents agraris han contribuït molt a la millora de les condicions de treball al camp, tot i que els costa molt reconèixer que encara resten coses per fer i massa pagesos per adaptar als reptes de la legalitat.

Tot plegat, em va transportar cap als primers 80 del segle passat, quan els companys Bravo i Vázquez i l’Infanso Camara, Nelson per als amics, van sortir miraculosament indemnes d’una situació similar a Vilanova de Segrià, quan una multitud autòctona va estar a punt de bolcar-los el cotxe en què anaven i literalment linxar-los. Prop de quaranta anys després, ens preocupa la imatge que es transmet de Lleida cap a l’exterior però en lloc d’atacar el problema denigrem el sindicalisme que compleix amb la seva obligació quan ens ensenya allò que no volem veure de nosaltres mateixos.

Paral·lelament, em diuen que el Nelson, que ara viu i treballa a Londres, està passant per un problema de salut que desitjo que pugui resoldre ben aviat. Això de Seròs me l’ha fet present i m’ha fet sentir orgullós de les CCOO, que, adés i ara, han sabut estar on toca.