Volàtil

La setmana en què es complien quaranta anys de les primeres eleccions després de la dictadura franquista, s’ha debatut en el Congrés dels diputats la tercera moció de censura en contra d’un president del Govern. Cap de les tres no ha servit per assolir el seu objectiu formal: canviar el president pel líder que l’emet.

La primera, diuen els annals, va catapultar la candidatura d’un incipient Felipe González com a veritable alternativa a Adolfo Suárez i la segona va enfonsar definitivament Antonio Hernández Mancha com a esperança blanca de la dreta espanyola mentre que aquesta tercera encara no sabem ben bé per a què servirà.

Ens falta perspectiva. Pel que hem vist i sentit, però, podria dir-se que per fi l’esquerra política del país, representada per Podemos i pel PSOE, han canviat el to i millorat les seves relacions. No em sembla poca cosa. Tot i que la urgència de fer fora el PP del govern, que sembla haver descobert ara la formació morada, molta gent ja la va sentir immediatament després de les eleccions no és menys certa que la catarsi viscuda pels socialistes en aquest interregne, fa que la desitjada col·laboració entre ambdues forces pugui fer-se sobre unes bases més sòlides i amb un líder sense contestació interna, des del punt de vista socialista, la qual cosa li atorga més credibilitat.

Curiosament, però, els i les podemites, quan la van invocar, no semblaven tenir aquesta intenció. La presentació apressada de la moció tenia la mateixa lògica fratricida de l’anterior campanya electoral i l’objectiu d’empènyer cap al suïcidi un PSOE que donaven per fet, ells i molta altra gent, anava directe cap al lideratge incontestable de la sultana del Sud i tots els seus vells mariachis.

Ha estat la militància socialista la que ho ha capgirat tot, com ho van fer els britànics amb May, els francesos amb Macron i els americans amb Trump. Les urnes sempre han estat capricioses però mai no han estat tan volàtils com ara. El que avui és blanc, demà pot ser negre sense solució de continuïtat i, el que és pitjor, sense que ningú li’n sàpiga veure l’entrellat d’antuvi. I això no fa pinta de remetre; ans al contrari, sembla que s’està convertint en el signe dels temps.

La nova política basada en el dictamen de les xarxes socials és canviant, volàtil i líquida. Quan més aviat ho acceptem, millor.