Relleus

Per primer cop en els darrers vint anys he seguit el congrés de les CCOO d’Espanya a través dels mitjans de comunicació i no els negaré que he sentit una fibladeta al cor mentre veia com culminava el relleu generacional endegat a tot el sindicat amb l’elecció d’Unai Sordo com a nou secretari general.

A partir d’ara ja es pot dir que els i les quarantines prenen el comandament i la responsabilitat de dirigir l’organització social més gran del país i confio i desitjo que ho faran amb més encert del que ho vam fer les generacions anteriors, tot i saber que tampoc no ho tindran fàcil.

Avui no em puc estar de rememorar els moments més transcendentals i emotius que hi he viscut, com van ser la retirada del càrrec de President al fundador Marcelino Camacho i la derrota de José María Fidalgo contra Fernández Toxo. Ambdós moments han marcat la meva trajectòria sindical i personal de manera indeleble.

Però no assistir-hi m’ha permès participar, per la part que em toca, en els actes de commemoració del 75è aniversari de Prefabricats Pujol de Mollerussa, el qual m’ha semblat, a més d’un esdeveniment social de primer ordre amb més d’un miler d’assistents, un solemne acte de relleu generacional entre els directius de l’empresa familiar del Pla d’Urgell.

Un acte en l’organització del qual he cregut notar la finezza i savoir faire d’una bona amiga de Torrefarrera alhora que el rigor i la disciplina gairebé espartana dels propietaris, que han volgut retre un homenatge personalitzat a cadascun dels treballadors que complien els requisits establerts, la qual cosa ha fet que els ritmes de treball, en particular dels seus principals directius, hagin estat tan estajanovistes com és costum i mèrit d’aquella casa, tot i que els he de confessar que mai no havia assistit a un acte d’homenatge que durés tantes hores.

L’homenot lleidatà que és en Josep Maria Pujol, sota la sorneguera mirada del seu enyorat germà Àngel, havent superat la profunda crisi dels darrers anys, ha volgut passar el testimoni al Jordi i el Miquel, fill i nebot respectivament, amb la satisfacció del deure complert i la il·lusió que portin l’empresa fins al centenari amb tant o més èxit.

Per interès i per devoció, també desitgem que els quarantins superin els seus antecessors, tot i que tampoc no ho tindran fàcil.