Mambo

Com temps enrere vaig advertir-los en aquesta mateixa columna dec ser dels pocs covards que queden al país i prenent-me molt seriosament el tsunami d’advertiments legals del Govern central, el cap de setmana passat, he decidit fer-me fonedís. Tampoc no me’n sento orgullós, però què volen que hi faci si mai no he estat un entusiasta ni de la Diada ni de la festa de la Hispanidad i, si des de molt jove he seguit, en la mesura del possible, les prescripcions de George Brassens respecte de les festes nacionals ordinàries, em sembla, almenys coherent, que per escapolir-me de la plaga patriota que assola el país m’hagi refugiat de nou al nostre Shangri-la empordanès. No sé si perquè tenim la República Francesa a tocar a l’altra banda del coll de Belitres –i la pau espiritual que això em provoca– o perquè la piràmide demogràfica de Portbou és del tot inversa, però aquí no percebo la tensió ni l’agressivitat que hi ha a Lleida. Si més no, no veig estelades a cada fanal ni banderoles als balcons amb el sí omnipresent i intimidant de casa nostra. Per no tenir, no tenim ni quiosc de premsa. Des del 31 d’agost no hi ha venda de diaris i revistes, tot i que es rumoreja que finalment podrien fer-se’n càrrec els xinesos del basar El siglo de la Rambla. Avui m’ha dit la noia de la Fleca que si vull comprar diaris en paper hauré d’anar a Colera. No ho faré, esclar. De moment, compraré les edicions digitals de les capçaleres que m’interessen, més barates i més fàcils de manejar i d’aquí a un temps, acabaré fent com tothom i consumiré notícies gratuïtes a la xarxa. No sé si això em farà una persona més informada i amb més criteri. Segurament que no, però això, ara per ara, importa poc. Vivim temps de rauxa, en què no es respecta res ni ningú que no nedi a favor del corrent. Qui li havia de dir al company Coscubiela que tindria el seu quart d’hora de glòria a les xarxes, a les quals tots tenim dret, perquè tipus tan qualificats com el Rufián el titllessin de botifler. Temps d’excepcionalitat democràtica en nom de la Democràcia amb majúscules. Temps de Mambo, com diuen els veritables líders de l’atzagaiada. S’ha acabat el procés. Visca la República catalana! Adéu, Ítaca; hola, Mambo. Qué rico, el Mambo. Certament, no hi ha res com ballar la música que sona en cada moment però els covards no en sabem. Tenim por. Fem pena.