Victòria

La batalla de l’1-O ha tingut un clar perdedor. El PP i el seu govern han perdut davant la gent que, des dels independentismes i el radicalisme democràtic, ha estat plantant-los cara als col·legis electorals i al carrer. En el món de la correcció política en què vivim era bastant previsible que fos així, a condició que les masses aguantessin l’escomesa i els Mossos no mosseguessin com la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Ho han fet amb escreix. A les pantalles, siguin de la mida que siguin, sempre queden millor les víctimes que els victimaris, sobretot si aquests darrers tenen l’aspecte de dolents i no dissimulen que gaudeixen fent-ne, com és el cas. Volien guanyar per deu a zero, sense baixar de l’autocar i sense despentinar-se i tot i que hauran aconseguit que no hi hagi un referèndum com cal, no han pogut impedir que, a hores d’ara, això sigui irrellevant arreu. Està per veure quina lectura en fa l’electorat espanyol, però això són figues d’una altra panera. En tot cas, per al cànon occidental, han quedat retratats. Ara bé, tot i que la fotografia sigui lletja, desagradable i difícil d’ensenyar a les amistats, és molt probable que el pitjor moment per a ells ja hagi passat. El cost d’imatge ja l’han pagat i no crec que ningú de fora els en faci més retrets dels que ja els han fet a twitter i a instagram, que no a les instàncies oficials. Ara qui ha de decidir què fer són els que han guanyat la partida de l’1-O, al qual per ser realistes s’hi ha arribat sense un pla comú per a l’endemà. Si es proclama la independència en les pròximes hores, d’acord amb l’expressat al full de ruta, les simpaties recol·lectades a l’exterior a base de garrotades es fondran com un sucre i si s’opta per negociar amb l’estat, encara que sigui sota els auspicis de la Comissió Europea, s’hauran de fer renúncies que indefectiblement acabaran provocant fractures en les forces independentistes. Un dilema molt pelut, que per desgràcia no podrà resoldre’s de manera salomònica com ha fet el Barça amb el seu partit de lliga. Arribats aquí, la política no pot jugar la seva partida a porta tancada. S’ha arribat massa lluny per retrocedir, ni que sigui per agafar carrereta. S’ha guanyat una batalla important però ni de bon tros s’ha guanyat la guerra. Que l’embriaguesa de la victòria no ens faci perdre el món de vista.