Stranger things

Com sabran, Stranger things és una sèrie de TV, escrita i dirigida pels germans Duffer, la segona temporada de la qual emet actualment Netflix. A mi, em va agradar més la primera temporada, tot i que la segona tampoc no ha estat malament. L’acció es desenvolupa a Hawkings, un llogarret d’Indiana on per culpa d’uns experiments realitzats per una agència estatal, els protagonistes entren en contacte amb el que anomenen el món al revés, una mena de quarta dimensió en què viuen unes criatures monstruoses que pretenen dominar el món del dret. No els en faré cap spoiler, ja poden estar tranquils. Primerament, perquè això no és fa i, segonament, perquè no he acabat d’entendre el pa que s’hi dóna, més enllà de les emocions que genera la trifulga eterna entre el bé i el mal i l’estètica dels 80, que és la de la meva remota, ja, joventut. Si els en parlo és perquè m’ha transportat a casa nostra. No només perquè la situació política hagi estat definida pel vicepresident engarjolat com una batalla entre el bé i el mal sinó també perquè la nostra MR i successora seva ha justificat la inacció del govern de la república catalana en les hores immediatament posteriors a la seva solemne declaració (o el que sigui que va passar) al Parlament per les notícies que els havien fet arribar fonts molt contrastades que el govern de MR, l’ominós, estava disposat a sotmetre el país a un colossal bany de sang. Sentint les seves declaracions en directe em vaig trasbalsar. Si ja em semblaven discutibles els esforços que fa l’independentisme per presentar Espanya com un estat poc democràtic, justificar la desaparició del govern català per por de la brutalitat de les forces del mal em sembla una passada, sobretot després de l’escàndol que va formar-se arreu al voltant de les discutibles intervencions policials del dia 1-O i que han vigilat molt de no repetir posteriorment, com tothom sap. Just un mes abans de la votació de la nostra vida, sembla que la sobreactuació dels contendents serà la denominació comuna de la campanya. El principi de realitat, però, ens posa a lloc. Mentre el President legítim fantasieja amb l’exili parlant pestes d’Espanya, el Sr. Ledezma, alcalde legítim de Caracas, després d’uns quants anys de presó, hi arriba per demanar asil. Certament, que estranyes són les coses!