El joc de l’oca

Potser perquè estem sota els efectes esgotadors d’una partida interminable, que estem un pèl atacats d’impaciència i no acabem d’entendre res del que (ens) passa. El cànon dominant al país afirma que els whatsapps del President Puigdemont responen a la seva condició humana i a la indestriable capacitat de dubtar que li és pròpia, mentre carrega contra l’ètica del periodisme que, per cert, és la mateixa que difon els missatges de MR a Bárcenas o la que ens mostra les habilitats al Candy Crash d’una presidenta de les Corts que també ho deu ser, tot i que d’una forma molt menys èpica i seductora que la que escriu sense censura que “els nostres ens han sacrificat, almenys a mi. Això s’ha acabat” i simultàniament envia pels canals oficials un vídeo on tot el contrari, sense que se li noti llur humanitat per enlloc. També forma part d’aquesta condició llogar en secret un casalot que més que una residència provisional d’un refugiat polític a punt de tornar cap a casa, sembla la residència definitiva d’un dirigent polític exiliat sine die.

Que després de saber la veritat secreta, les dues forces majoritàries del procés ens anunciïn que no passa res i que estan molt a prop d’un acord que possibiliti la investidura efectiva de Puigdemont, sense costos judicials per a la Mesa del Parlament i el seu President, no deixa de ser una manera d’anar passant l’estona fins que ell solet renunciï en benefici del país o fins que els seus creguin que ha arribat el moment propici per procedir el sacrifici ritual que és l’única opció real que els queda.

No diré que sigui un final just, ni que arribi a la sola de les sabates de les expectatives que els independentistes han creat entre els i les catalanes processistes, però és el que hi ha.

Si hi hagués altres alternatives, ja s’haurien activat. Només resta el mantra cupaire de la desobediència, però cada cop sona amb més sordina i menys nitidesa i l’amenaça latent d’un nou procés electoral si no hi ha acord per investir legalment el nostre home a Brussel·les.

Els missatges del mòbil de Comín ens mostren amb tota cruesa els trets del final d’un viatge apassionant però insensat, que per desgràcia no ens ha dut a Ítaca, sinó de nou a la casella de sortida.

Com si fos el joc de l’oca. O no.