Por

Itàlia sempre havia estat considerada per l’esquerra psuquera com una mena de laboratori polític en el qual tot –tot és tot– era possible per aconseguir i mantenir el poder. Ben mirat, l’advent del caníbal Berlusconi a dalt de tot del poder polític italià necessitaria, encara ara, uns quants aclariments de part D’Alema i tutti quanti condottieri del PCI que van aplanar-li el pas en el seu moment. No caldran, el balanç de les respectives renovacions, canvis de nom i de coalicions electorals dels comunistes italians ha estat tan nefast per a ells i per al país transalpí que per molt que hi hagin gastat la finezza habitual al país, no tenen explicació assenyada. Primer, van aconseguir que Berlusconi esdevingués el precursor d’un Trump president i, ara finalment, han aconseguit que cristal·litzin els grillini, la lliga nord transformada en un nou front nacional italià i els hereus de Forza Italia en un paper menor, a costa això sí, de la desaparició de les idees i els instruments polítics d’esquerres, antany tan poderosos. Cosa que vol dir que aquell laboratori de la política no ha resolt res i ha sembrat la resta del món d’instruments poc edificants i alhora ineficaços per resoldre els problemes de les nostres societats.

El populisme ha pres les regnes de la política arreu. La irresistible ascensió de Donald Trump en marca el punt culminant, però abans la irrupció de Putin a Rússia ja ens va anticipar per on anirien les coses en el futur. La caiguda dels règims autoritaris a Amèrica Llatina va fer arribar al poder uns tipus de populismes renovats, sota el vestit aparent de les esquerres. El Brexit o l’independentisme a Catalunya han crescut exponencialment a força de prometre solucions màgiques a problemes greus, a un preu que, tard o d’hora, esdevé caríssim per a les ciutadanies encaterinades. Tan car que no se sap si podran assumir-ne els costos finals. Tot s’ha convertit en espectacle. Les vagues han passat a tenir adjectius i a ser recolzades amb entusiasme per les empreses i els diaris de dretes de tota la vida i el vell xaruc pel de panotxa i l’home coet, després de dir-se de tot, ara faran una cimera per a desdir-se’n i convertir-se en amics per sempre, lai-lo-lai-lo-lai-lo-la. No sé vostès, però jo continuo tenint por, molta por.