Agur

ETA és l’organització terrorista de la nostra vida. Seixanta anys després del seu naixement, derrotada policialment i abatuda per la seva pròpia brutalitat deixa al seu darrere un rastre terrible de morts i de dol i el convenciment profund de l’esterilitat de la seva existència que vuit-cents cinquanta morts després, ja és dir. Però no sempre va ser així, almenys per a la gent de la meva generació. Recordo com si fos ara, com circulaven clandestinament les cintes del judici de Burgos, l’audició de les quals era com una mena d’iniciació cap a la vida militant i antifranquista que no tenia retorn. Com molta altra gent a casa nostra, també vaig brindar amb cava (llavors se’n deia xampany) per la pujada al cel del president del Consell de Ministres, el sinistre Carrero Blanco, gràcies a l’audàcia i la tècnica d’un escamot etarra. Només tenia 12 anys i ja m’alegrava de l’assassinat d’una persona bevent un xampany que no podia comprar a les botigues. Durant els horribles anys de plom, malgrat que la banda atemptava a tort i a dret, sempre vaig estar del costat dels torturats per la policia i en contra de los cuerpos y fuerzas de seguridad del estado que, llavors sí, tufejaven a franquisme irredempt. Quan vam començar a saber coses dels GAL, no cal dir on raïen les nostres simpaties. Però Vic, Saragossa i, sobretot, Hipercor ens van colpir fins a fer-nos obrir els ulls. Si és que alguna vegada allò havia tingut sentit, ja no el sabíem veure. Els assassinats de M.A. Blanco i E. Lluch van ser l’última píndola amarga que ens van fer empassar i de llavors ençà he estat convençut no només de la brutalitat estèril sinó també de la seva profunda i perillosa estupidesa. Llegir fa uns mesos Patria m’ho va fer reviure amb una claredat feridora. Les bales i les bombes maten, però les persones que emparen i donen suport al terrorisme des del voltant converteixen la convivència en un infern per a la població. La kale borroka i totes les seves derivades en una forma autoritària de control de l’espai públic. La vestimenta del jovent en una mena d’uniforme militar i les festes majors en un camp de batalla. Finalment, ras i curt, ETA ens ha ensenyat tot allò que no s’ha de fer. I des de Catalunya hauríem de tenir molt present aquesta lliçó. Pel que pugui ser.