Grans expectatives

Els ho

confesso, sempre m’havia imaginat un final diferent, de l’estil de Perdidos, aquell serial que va captivar mig món fa uns anyets. No és que volgués cap mal als milions de persones que l’han seguit entusiàsticament, de manera molt participativa al llarg i ample de les diferents temporades en què s’ha emès per les diferents cadenes televisives, especialment a la “nostra”, sinó perquè aquests tipus de serials que destaquen per les seves complicades trames, girs argumentals inesperats i giragonses constants acostumen a arribar al seu final tan desgastats que popularment la gent diem que els guionistes no sabien com acabar-ho. Si més no, és el que va passar-li a la sèrie americana de J.J. Abrams. Pedro Sánchez i el seu equip, però, han aconseguit en els darrers quinze dies capgirar totalment la situació i, un cop liquidat el procés, han tingut l’audàcia de fer creïble i generar grans expectatives per a l’spin-off que, sense cap mena de dubte, protagonitzarà el seu nou govern feminista i europeista, el leitmotiv del qual no pot ser altra cosa que reformar l’Espanya irreformable dels independentistes amb la seva crucial participació, si no volen acabar podrint-se al seu particular cul de sac. La jugada ha estat celebrada arreu, en particular a la CE, que veu que a diferència d’Itàlia i Regne Unit, els problemes a Espanya no s’encaren mai de forma euroescèptica sinó al contrari, amb una fe europeista que, a aquestes alçades de la pel·lícula, gairebé resulta commovedora. Però el cas és que Sánchez ho ha fet. Ha transformat, sense solució de continuïtat, el govern Frankenstein en el govern més feminista de tots els que es fan i es desfan arreu del món. Ha fet fora Rajoy de la Moncloa i de la política i ha situat al PP en el camí de regeneració o desaparició i ha derrotat per KO en el primer combat dels que inevitablement vindran, Rivera i tots aquells que fan de la tensió territorial permanent el seu principal eix d’intervenció política. és a dir, que l’home de Berlín també ha perdut molt de pèl en aquesta gatera, per la qual la diligència de l’interior, en particular la del PDeCAT, ha tornat a prendre les regnes de la maquinària política catalana. Quan tot semblava perdut, tot torna a ser possible. Un altre miracle de la primavera, que diria l’entranyable Antonio Machado.