Tocar ferro

Escric aquesta columna dissabte al migdia, és a dir, quan ningú no sap si divendres vinent hi haurà reunió entre els Presidents Sánchez i Torra, ni, si d’existir, comptarà amb la presencia d’altres interlocutors, de part dels respectius Governs. Sembla segur del tot que no hi haurà cimera catalanoespanyola, com es voldria aquí. Tampoc no se sap quin serà l’ordre del dia, però segur que no alterarà les posicions prèvies de cadascuna de les parts en conflicte, bàsicament perquè cap govern espanyol, amb l’actual correlació de forces, pot accedir a les pretensions catalanes i perquè la part realista dels independentismes no ha mostrat tenir el que s’ha de tenir per dir alt i clar que s’ha acabat el “mambo” i que cal començar a ballar una altra música, si no volem perdre-ho tot. Ho diu, sí, de forma intermitent i dissimulada, entre proclama i proclama radical, cada cop que el sector institucional sembla que perd les regnes del procés en mans dels amos dels carrers. Ho insinua, ho apunta de tant en tant però no gosa fer-ho encara perquè té por del que ell mateix va sembrar irresponsablement la tardor passada. El cas és que, enredats entre les vies eslovena, escocesa i bàltica, inspirats per les vagues de fam, atiats pels CDR i tota la selva d’organitzacions patriòtiques i pressionats pel malestar dels Mossos, arribem al 21-D desorientats. El que era una exigència catalana s’ha convertit, per culpa del resultat de les eleccions andaluses, en una provocació del Govern espanyol que pot acabar com el rosari de l’Aurora. Hem convertit la reunió ministerial en una competició d’actes paral·lels i mobilitzacions contràries a la celebració, en què els catalans i catalanes no tenim res a guanyar i molt a perdre. Si els convocants aconsegueixen generar el caos que busquen, ningú podrà evitar l’aplicació del 155

que, tan repetidament com histèrica, plantegen les dretes espanyoles. Si no ho fan, la guerra fratricida al si dels independentismes estarà servida, i serà de tot menys edificant. No sé vostès, però jo estic cansat, cansat i espantat per la situació. Mai no m’hauria imaginat que a l’oasi català hi poguessin arrelar tan profundament com ho han fet les flors del mal. Ja és ben trist, però ara mateix, l’única cosa assenyada que alguns podem fer és creuar els dits i tocar ferro.