Emboirats

Diumenge passat, miraculosament, la boira va escampar a Bellpuig. Quan més resignats estàvem a continuar patint els seus efectes nocius, s’ha esvaït com per art d’encanteri, i tot allò que des de la vigília de Nadal era humitat, fred i tristor s’ha transformat en un feliç enlluernament general que ens ha fet treure del calaix de l’estiu les ulleres de sol i les ganes de provar els caramels que la fàbrica de la Viuda Pifarré, fa anys coneguda pels seus Piropos, ha presentat fa pocs dies amb el nom i suposo que el gust de boira i als quals desitjo tot l’èxit del món, malgrat no ser capaç d’assimilar-los a res de dolç, la qual cosa només potser una tara més de les que porto de fàbrica. Total que, malgrat sembli aviat per acomiadar definitivament el nostre meteor més lleidatà, no seré jo qui li faci basques a aquest esclat de llum, tan inesperat com agradable.

Durant aquests dies de treva, hem viatjat en busca del “caloret de l’hivern” que diria la gran Rita i ens hem retrobat amb companys a qui feia temps que no vèiem. Una de les trobades més agradables d’aquests dies ha estat amb J. M. R., qui va ser, strictu senso, un dels meus caps sindicals. Des que ambdós hem canviat de responsabilitat que ens trobem un parell de cops a l’any per dinar a la Panadella. Aquesta és una bona excusa per repassar l’actualitat política i les nostres vides personals. Jo no desaprofito l’ocasió per transmetre-li el meu pessimisme vital, i ell em respon sempre des d’un optimisme racional que, malgrat entendre, sóc incapaç de compartir. Al final, sempre li retrec que el seu posicionament conté aquell punt de superioritat moral que no he suportat mai del discurs tradicional de les esquerres. Mentre ell veu en les noves tecnologies oportunitats, jo només hi veig amenaces. Mentre ell creu justes i necessàries les lluites identitàries, siguin quines siguin, jo les veig més com la bromera de la cervesa, que fa maco a la gerra però que no sacia la nostra set. Ell encara no ha arribat als cinquanta, jo sóc prop dels seixanta. Aquesta pot ser una de les raons per les quals sempre diferim. Ell sempre m’ha dit que jo era de dretes, i jo que ja no sé si sóc dels meus. He acabat admetent que potser tingui raó. Confio i desitjo que abans de l’estiu tornarem a repassar-nos amb esportivitat i afecte.