A cegues

Finalment aquesta setmana, he caigut a les urpes de Netflix (sí, ja sé que vaig tard, és el meu fat) i m’he estrenat veient l’última pel·li de moda de la seva factoria. Es tracta d’A ciegas, en què una retocada Sandra Bullock s’enfronta a una mena de plaga global provocada per unes criatures invisibles que fan que aquells qui les fiten a la cara adquireixin d’immediat irrefrenables pulsions suïcides. No és un tema nou, la ceguesa sempre ha cridat l’atenció dels creadors des d’èpoques remotes fins a l’actualitat; la novetat, en aquest cas, prové del fet que l’única manera de prevenir el contagi és no mirar, no veure el que passa al voltant. Tot plegat ha derivat en un anomenat Bird box challenge viral, que no és cap altra cosa que atrevir-se a fer en la vida real diversos itineraris amb els ulls embenats, amb els consegüents accidents i trompades. Una estupidesa més que marca el signe dels temps que ens ha tocat viure. Ja sé que gairebé he fet un

espòiler

als qui encara no l’han vist, però llegeixin tranquils que no aniré més enllà. No explicaré pas el final. El que m’interessa del film és que pot il·lustrar, encara que sigui vagament, allò que ens toca viure. O, al menys, a mi m’ho sembla. Mentre les xarxes van farcides de judicis sumaris i d’execucions públiques d’aquelles persones o actuacions que no ens agraden, els qui no som d’aquest món vivim tan panxos a la nostra bombolla analògica, sense assabentar-nos de res. Sense fake news, sense haver d’aguantar trolls i amb una mica més de temps per mirar al nostre entorn i/o a altres pantalles més respectables. Segurament, la meva sigui una interpretació absurda i autojustificativa, que ni s’atansa a les intencions (en cas de tenir-ne) dels seus autors, però que, almenys, em serveix per gaudir d’una certa tranquil·litat d’esperit en aquesta hora lúgubre en què hem descobert que els benedictins de Montserrat no són millors que els del Valle de los Caídos i que els podemites, tan afeccionats a explicar-se mitjançant sèries de televisió, s’han infectat de les mateixes pulsions suïcides que els actors de

Netflix

. Clar que es pot, sempre s’ha pogut. L’única condició és la de no creure’s que l’assalt al cel es produirà d’aquí a una estoneta per art d’encanteri, i perquè nosaltres ho valem. Ara que ja hem après que l’ infern només és a un tuit de distància del cel.