PAS A NIVELL
Traïdors
Avui, per fi, comença el judici del procés català. Hi arribem després d’haver viscut una setmana infame, que ha culminat amb una manifestació aberrant a Madrid, en contra del traïdor Pedro Sánchez. Abans, però, els independentismes catalans han donat una altra mostra de la seva torpesa política al desaprofitar, si un atac darrer de realisme no hi posa remei, l’oportunitat d’allargar la legislatura donant suport a uns PGE que, per primer cop en molts anys, incorporaven clars avantatges per a les classes populars del nostre país. S’estimen més arribar nets al començament del judici, potser perquè saben que és molt difícil que l’acabin igual de bé. Ens ho deia el president Puigdemont fa unes quantes setmanes: “Tindré paciència fins que arribi la sentència”, que com més dura millor, hi afegeixo jo.
Ens esperen tres mesos de muntanya russa emocional, en què descobrirem coses, d’uns i altres, que ens avergonyiran, mentre tothom pensa el dia després en forma d’eleccions municipals, autonòmiques i qui sap si generals, al conjunt de l’estat. Consegüentment, tothom està nerviós i són aquests nervis i la pressa els que fan que les dretes hagin perdut la vergonya a l’hora d’argumentar la seva posició.
Ningú no diu, però, el que s’ha de fer el dia després. Tothom parla de com hem arribat fins aquí, cadascú des de la seva perspectiva, però ningú proposa res per a l’endemà de la sentència, perquè en el fons el problema és que no està escrita, malgrat el que els agradaria a uns i altres. Els límits de la unilateralitat ja estan fixats, sobretot perquè els ous que cal trencar per fer la truita són els propis i perquè ara ja sabem qui tenim al davant i com les gasten. El Tribunal d’Estrasburg hi dirà la seva d’aquí uns quants anys i malgrat ara ens sembli impossible, la sentència ni satisfarà les expectatives que s’hi han dipositat ni resoldrà el problema de fons que és, certament, polític. És a dir, que mentre arriba continuarem vivint junts. Necessitem amb urgència un relat alternatiu, que ens commogui i ens repti a trobar una solució compartida. Ara que veiem traïdors arreu, només ens en calen dos de colossals. Un que sàpiga dir prou al senyor de Waterloo i un altre que ofereixi convivència i respecte als catalans. Pel que hem vist a Espanya ja tenen el seu, però i aquí, qui serà el nostre traïdor?