Txa-txa-txa

Després d’una setmana d’intervencions anodines i poc creïbles dels governants de l’antic govern popular, avui testifica P. de los Cobos, el comandament de la Guàrdia Civil que teòricament va coordinar la intervenció dels cossos i forces policials l’1-O. Per fi sabrem el secret més ben guardat del sumari: qui va ordenar i per quin motiu les famoses càrregues davant dels col·legis electorals. O no, perquè a aquestes alçades de la pel·lícula, semblaria que ningú, a banda i banda de l’Ebre, volgués fer-se càrrec de la situació. Els uns, afirmant que la declaració d’independència va ser merament simbòlica i els altres, fugint permanentment d’estudi, ja sigui negant el rol de mediador d’Urkullu, o bé no assumint cap responsabilitat sobre l’operatiu policial de record tan nefand. Al final resultarà que “la culpa va de ser del txa-txa-txa”, com a la cançó dels Caligari, i que tot va passar per la més pura casualitat.

Certament, quan s’abusa de paraules tan grandiloqüents com en els darrers anys, sense que els actes acompanyin el discurs, tot acaba esdevenint un espectacle de vodevil infumable. Avui, De los Cobos té l’oportunitat d’assumir la responsabilitat d’uns fets i explicar-nos els motius. No sé què farà, però tal com van les coses, em temo que la seva defensa passi per atacar el rol d’uns Mossos que havia d’ajudar i complementar i no pas substituir, segons l’ordre judicial. Manca grandesa, amplitud de mires i ètica de la responsabilitat. Quan del que es tracta és d’obtenir i de mantenir el poder a qualsevol preu, per acabar rentant-se les mans de les conseqüències d’exercir-lo, no hi ha excuses. Totes les persones encausades i els ministres del Govern cridats a declarar van empènyer amb el mateix entusiasme cap al xoc de trens més famós i anunciat de la història i, sorprenentment, pràcticament tots adopten en les seves declaracions el posat d’aquell que passava per allí de casualitat. Després de tanta hipèrbole i de tantes referències al martirologi dels lluitadors per la llibertat, s’esperava una altra actitud dels processats; després de tanta supèrbia i tanta menció a la sagrada unitat d’Espanya, era raonable pensar que ningú no s’amagaria a l’hora d’assumir responsabilitats.