Pactes

D’un temps ençà, Lleida és presentada com la segona capital de Catalunya. Això suposo que deu ser bo, però els ordinals no són el meu fort. A mi no em preocupa tant quin és el lloc que ocupem en el

rànking

com si disposem del nostre espai i d’un relat diferenciat dins de l’ampli elenc de ciutats intermèdies d’arreu del món, que em sembla una manera més apropiada de mirar-se al mirall. Personalment, crec que no. Hem viscut i vivim esdeveniments culturals, gastronòmics i econòmics de primer ordre, però no sé si hem encertat la tria dels elements que han de propiciar el salt qualitatiu que la consolidi com una ciutat que regala als seus habitants i visitants una bona qualitat de vida. Que, al cap i a la fi, és el que més importa. Fa quaranta anys, l’empenta dels ajuntaments democràtics va impulsar-nos a transformar aquella ciutat provinciana i tancada en una altra d’oberta al món. La canalització del riu i la construcció de nous ponts i passarel·les li van canviar la cara al transformar els barris del marge esquerre i dotar-los d’una nova centralitat. La successiva construcció d’equipaments a tots els barris, malgrat que encara en manqui algun de no menor, va contribuir que adquirissin personalitat i vida pròpia. Amb la posada en marxa del nou POUM Lleida, tant si s’aprova ara o després de les eleccions, dibuixarà els seus propers trenta anys, atenent criteris de modernitat, sostenibilitat i confort per a la seva població. Però amb el planejament dibuixat i endreçat, ha de girar la seva atenció cap a les persones que hi viuen i hi treballen. Millorar els serveis adreçats a les persones grans i cap a les més joves no és un assumpte menor. Incrementar la seguretat dels seus carrers i el civisme ciutadà em sembla molt oportú. Però tot això no servirà de res si no és capaç de complir amb la missió territorial que la seva capitalitat li atorga. Lleida ha de mirar a Orient i a Ponent, al nord i al sud de la plana que l’envolta i proposar als seus veïns un nou marc de relació simbiòtica que ens faci créixer conjuntament i col·lectiva. I per això hem de passar de la queixa a la proposta, del victimisme al pacte. Perquè encara que ara ens sembli increïble, saber conjugar el verb pactar en totes les seves formes serà clau en els temps a venir. Sense pactes no hi haurà sortida ni partida. Seria bo ser-ne conscients.