Sort

Per què amagar-ho, set dies després, els resultats fan el mateix mal que el dia de la derrota. L’únic segur és que la digestió serà lenta, molt més lenta del que ens agradaria. Però no hi ha pal·liatius que valguin, han estat molt dolents i la situació no ens ofereix a primera vista cap mena d’escapatòria. No hem rebut ni tant sols el consol dels socialistes tarragonins que al menys han salvat l’honra de guanyar les eleccions. Nosaltres ni això. Ara podem llepar-nos les ferides, buscar culpables, entotsolar-nos en el nostre dolor i caure en la melancolia o acceptar les coses tal com són, curar-nos les ferides al més aviat possible i preparar-nos per fer de la millor manera la tasca que ens ha encomanat la ciutadania. Si de mi depèn, no hi ha dubtes. Aquesta ciutat no ha tingut una força política que hagi exercit responsablement les tasques d’oposició durant molt de temps. En els darrers quatre anys, de manera molt evident hi ha hagut dos fronts irreconciliables, que es barraven mútuament el pas en el camí per a la consecució dels seus objectius fora dels murs de la ciutat, però no hi ha hagut debat propi i serè sobre el seu futur. Molt soroll i poques nous.

Òbviament, que no és únicament a les nostres mans capgirar-ho. No hi va ser quan érem la força majoritària a la Paeria, no pretenc ser-ho ara que l’hem perdut. Però no veig aquest grup municipal intentant pagar amb la mateixa moneda amb què l’han tractat quan ha estat al govern. Més aviat me l’imagino intentant reconduir els debats cap al principi de realitat, fugint de la batalla romàntica dels símbols a la qual s’han fet addictes els independentismes. Però imaginar és gratuït. Tothom podem fer volar els coloms que vulguem, però el que necessita la ciutat de veres ja no són volades ni cagades d’ocell, sinó projectes concrets que renovin la seva realitat actual. El govern que sortirà aquest 15

-J i els partits que el suportaran han demostrat molta habilitat alhora de destruir la reputació de la ciutat i la dels seus governants. Ara els toca construir, la qual cosa ni és tan fàcil de fer ni uneix tant com l’enfrontament ferotge amb l’enemic comú. En qualsevol cas, no està escrit que no ho puguin fer i al davant tindran algú que no els posarà pals a la roda constantment. Que tinguin sort!