Angela

Suposo que aquesta calor africana que d’uns dies ençà assola Europa era l’ingredient que faltava per afegir encara més dramatisme a la situació política general. Veure com Merkel lluitava contra el seu cos per minimitzar la visibilitat dels seus tremolors m’ha commogut profundament, ho confesso. De tota aquella corrua de dirigents polítics europeus que ella liderava als inicis de la crisi, l’Angela va ser la més odiada pels habitants del sud europeu, perquè va ser la principal impulsora de l’austericidi que ho ha fet saltar tot pels aires. Inversemblantment, onze anys després, la seva figura no només no ha anat a parar a les escombraries com tots els altres, sinó que, a mesura que s’atansa el moment de la seva retirada, més sembla engrandir-se o els altres empetiteixen, que ja no ho sé. De tota manera, mai no m’hauria cregut que un dia em faria angúnia pensar en la seva retirada. Però què volen que els digui, mires Anglaterra i veus Boris Johnson, mires els EUA i hi trobes Trump, a Itàlia veus Salvini i, finalment, resulta que miris on miris no t’acabes de creure el que veus, així que arribes a la conclusió que potser no és tan rar que li hagis acabat agafant afecte. És cert, ha demostrat que és cap quadrada, primmirada i poc donada a improvisacions ni flexibilitats ni a fer volar coloms, però, en temps tan volubles com els nostres i amb polítics tan poc sòlids com els actuals, potser el que d’entrada podia ser considerat un defecte hagi acabat sent una virtut. M’agrada la gent que fa coses que no té ganes de fer només per un sentit adult del deure. Un no pot voler tenir càrrecs sense acceptar les càrregues que sovint porten incorporades i entre tots potser hem construït un imaginari en què creiem que tenim tot el dret de menjar-nos la carn i deixar els ossos als altres, als qui no es queixen. Merkel, tremolant tota ella, prement els llavis i serrant les dents i agafant-se els braços creuats pels colzes per dissimular els tremolins, em sembla una iconografia molt plàstica de l’exercici del poder al s. XXI. Perquè ha fet el mateix posat tenaç quan ha defensat una política europea d’acollida als refugiats que quan ens ha castigat als mediterranis per malbaratadors. Al meu poble d’això se’n diu coherència i vergonya torera i darrerament no se’n fa gaire enlloc.