Els fastigosos

Vostès ja saben que Portbou és, per a nosaltres, una mena de refugi emocional al qual acudim sempre que podem prendre una mica de distància respecte de la nostra vida quotidiana. Particularment, durant el parèntesi estival en el qual jeure al sol i llegir és la nostra ocupació principal. Enguany no ha estat l’excepció i, a diferència de l’any passat i del que passa a Lleida, el clima ens ha permès respirar a les nits i dormir regularment. A més a més, sembla que hi ha menys gent de l’habitual, la qual cosa, però, no és garantia que ningú no emprenyi. Ja sé que sona malament, però, un dels factors principals per determinar el grau d’enuig, és la presència d’infants o no, amb els seus pares o avis, fent les seves primeres incursions marines. Ja sé que sóc mala persona, i molt probablement la vida em col·loqui, més aviat que tard, en la posició de l’avi que s’estrena en la seva condició de vigilant de la platja, la qual cosa modificarà necessàriament la meva perspectiva. Però, mirin, aquest és un assumpte que, ara per ara, no és a l’agenda i que quan arribi ja analitzarem. El cas és que a Portbou s’està molt bé i que encara s’hi estaria millor si no hi hagués tanta canalla descontrolada i els seus corresponents cuidadors superats per les circumstàncies.

Ara bé, el que no suporto de veritat i em posa literalment frenètic són els paraigües de platja. Ja sé que sóc raret però no he acabat d’entendre mai la proliferació d’aquests estris en un lloc al qual teòricament es va a prendre el sol. Però mirin no m’hi poso. Al cap i a la fi, cadascú gestiona com vol les seves opcions d’adquirir un càncer de pell. El fet és que encara no he tingut la sort de veure algú que sàpiga com garantir la seva estabilitat, atès que l’Alt Empordà és la pàtria de la tramuntana i no hi ha ombrel·la capaç de plantar-li cara. De manera que cada cop que algú s’instal·la al nostre voltant amb aquella arma assassina em poso en guàrdia i no hi manera de treure-li l’ull de sobre. Avui, estava llegint, suposo que per casualitat, el llibre de Santiago Lorenzo, intitulat Los asquerosos (Ed. Blackie Books), que parla entre altres coses de la inadaptació a la vida en societat del seu protagonista. Si, com jo, tenen, de tant en tant, dubtes personals al respecte, la seva lectura resulta indicadíssima.