Panorama

Des d’ahir que torno a ser al peu del canó. No em sento trist ni deprimit. És el que toca, tornar després d’un parèntesi més o menys llarg, més o menys entretingut, més o menys interessant. Tornar i entomar el que vingui, que veient com van les coses, no sembla engrescador. Salvini agafant com a ostatges de la situació política italiana els nàufrags de la Mediterrània, Trump, que de batalla en batalla comercial amb la Xina sembla entestat a voler provocar una altra recessió econòmica mundial mentre es treu del barret una oferta de compra per Grenlàndia, Putin assajant amb resultat de fiasco un nou armament nuclear, els independentistes catalans i els nacionalistes espanyols commemorant per separat i totalment enfrontats el segon aniversari de la matança del 17-A, els Pujol, que, segons l’AIReF, sumen prop de 300

milions d’Euros a l’estranger, el Barça, que patina més del compte a Bilbao i Neymar Jr., que, absurdament, cada cop sembla més a prop de tornar. Plácido Domingo, acusat d’assetjament sexual per antigues companyes seves i les manades de mascles que continuen agredint dones sense fre, enmig d’evidències cada cop més rellevants del canvi climàtic, que ens tenalla. Un panorama terrible, que pot veure incrementats els seus galons si, com tot fa preveure, tenim una sentència dura en el judici del procés i un intent de reacció de part catalana que pugui atansar-se a la magnitud de les expectatives unitàries generades de fa anys. Si finalment no hi ha acord per la investidura de Sánchez i tot l’enrenou suscitat acaba en nova convocatòria d’eleccions amb tots els partits pendents de resoldre debats interns considerables en sengles processos congressuals, la tardor, més que calenta, arribarà reescalfada, i ja veurem qui o què és capaç de refredar-la. Ja sóc al peu del canó. Hi sóc perquè és el meu deure i perquè no tinc cap altra manera de guanyar-me la vida. D’un temps ençà, el món s’ha convertit en un guirigall inintel·ligible, en què aprenents de bruixot fan i desfan arreu. Sabem que les seves receptes són falses i que les seves formes són contraproduents, però els deixem fer perquè creiem tenir les pròpies expectatives de millora ben protegides. Fa mandra, molta mandra tornar i trobar-se aquest panorama, però tristament no en tenim cap altre.