Idiolecte

Unabomber, per a mi només era un record vague dels rars terrorismes que van assolar els EUA als anys 90. Sabia que n’havien fet una sèrie però allí s’estava mentre en miràvem altres de més populars. Un dia, el Pol, el nostre fill, ens la va recomanar, però personalment la vaig despatxar amb aquella displicència amb la qual sovint alguns pares tractem els gustos dels nostres fills: aquells éssers als quals has netejat el cul, t’han vomitat a sobre i t’han fet pair amb dificultat les pròpies contradiccions mentre es feien grans. De manera que durant un temps no li vam fer cas. Fins que ens vam quedar sense material per veure els dies laborables abans d’anar dormir. Aquesta setmana passada l’hem vist d’una tirada i he descobert que aquell mocós té criteri i que s’ajusta més del que podia esperar al de son pare. Les persones amb qui he parlat aquests dies en podrien donar fe: quina xapa no els hauré fotut sobre la sèrie, tant si venia a tomb com si no. És a dir, vostès no en podien quedar al marge. Ted Kaczynski, el veritable nom del terrorista, a més de ser un tarat colossal, era un superdotat que només va poder ser enxampat per la tenacitat d’un altre rara avis, policia en aquest cas, que per aconseguir-ho, a més de sacrificar-ho tot, va emprar una tècnica policial llavors inaudita i que va esdevenir el que ara s’anomena lingüística forense, basant-se en que denominen idiolecte, que és la manera pròpia que cadascun dels individus que la parlen utilitzen la seva llengua. Girs, modismes dialectals sí, però també i essencialment formes d’expressar-nos que ens distingeixen i identifiquen com a individus. Per exemple, em diu la meva companya Laura que quan vull explicar una cosa el meu idiolecte em porta sempre a fer una mena d’introducció que justifica o contextualitza el que vull dir. Això fa que sovint quan per fi dic el que en realitat volia dir el meu interlocutor hagi perdut interès i jo el fil. A Kaczynski el va caçar Fitzgerald, el poli, perquè va voler publicar un manifest al Washington Post, el títol del qual era La societat industrial i el seu futur, un manifest anarcoludita, crec que de gran actualitat al món d’avui. O sigui, que tot aquest rotllo que els he fotut només era per transmetre’ls l’orgull d’un pare en comprovar la classe d’home amb què ha esdevingut el seu fill. Buff...! Ja està dit.