Enterraments

En el llibre El 18è Brumari de Lluís Bonaparte, Karl Marx va sentenciar que la història es repeteix dues vegades: la primera com a tragèdia i la segona com a farsa. No sé si l’afirmació és prou científica per poder-la considerar una llei de la ciència històrica, el que si sé és que aquests dies en què hem viscut el segon enterrament del general Franco, aquells que, per edat, vam viure el primer, podríem subscriure-ho, sense por a l’exageració. L’any 75, Franco va ser enterrat en un funeral d’estat que va motivar que un incipient Sabina cantés, com a membre de la Mandrágora, amb força humor negre el següent: “Mil años tardó en morirse, pero por fin la palmó. Los muertos del cementerio están de fiesta mayor. Seguro que está en el cielo a la derecha de Dios... A su entierro de paisano asistió Napoleón, Torquemada y el caballo del Cid Campeador; Millán Astray, Viriato, Tejero y Milans del Bosch, el coño de la Bernarda y un dentista de León; y Celia Gámez, Manolete, San Isidro Labrador y el soldado desconocido a quien nadie conoció.Santa Teresa iba dando su brazo incorrupto a Don Pelayo, que no podía resistir el mal olor. El marqués de Villaverde iba muy elegantón, con uniforme de gala de la Santa Inquisición...”

La peça continuava fent una llista d’assistents, que, en blanc i negre i molta mala llet, recordava la que va fer Jaume Sisa a Qualsevol nit pot sortir el sol. De tot aquell llistat només han repetit Tejero i els descendents del Marqués de Villaverde, perquè molt em temo que aquest cop Napoleó no s’hauria atrevit a anar-hi ni d’incògnit. S’ha fet amb totes les garanties legals, amb resolució del TS, que ha arribat després d’una munió de recursos d’una família que no ha estat mai a l’altura del momentum i que ha intentat muntar el seu numeret amb quatre nostàlgics del règim i un pobre benedictí trastocat. Que els mitjans hagin convertit l’exhumació en un xou no ens hauria d’estranyar a hores d’ara. És la seva funció, i no permetre’ls-la fer hauria resultat molt més criticat pels que ara se’n dolen. A mi no m’ha ferit la sensibilitat sentir un aïllat “viva franco” ni veure que a Mingorrubio quatre fatxes s’hagin esplaiat una estona i, en canvi, m’ha satisfet molt comprovar com, tranquil·lament i austerament, la democràcia s’ha imposat ara i adés, en la tragèdia com en la farsa.