Dia de difunts

Fer-se gran té molts inconvenients i, almenys, un avantatge, com és adonar-se que l’alternativa a anar complint anys és molt pitjor. Clar que el declivi físic i els canvis corporals incomoden però pentinar canes et dóna perspectiva i calma per analitzar les coses que passen i les que et passen. Almenys en el meu cas, l’edat els ha tret transcendència. Ja he après que, per profunda i negra que sigui la pena que tinguis, el sol sempre torna a sortir, l’endemà. I que per molt que t’entestis a buscar un sentit a la vida, les coses passen quan passen i sempre perquè sí. No necessiten cap altra justificació. Assumir-ho, però, no és fàcil, ja que a ningú no li agrada veure’s sotmès, en exclusiva, als capricis de l’atzar. Segurament d’aquest neguit neixen les religions i els seus rituals. A mi, com a molts de vostès, em van educar en el catolicisme i tot i que ja fa temps que en vaig apostatar, els seus rituals em governen la vida, més del que m’agradaria. Un dels més rellevants és el del dia de difunts, en què és gairebé obligatori visitar els cementiris. Jo, com gairebé tots, hi vaig començar a anar amb els pares i amb el pas del temps he heretat la feixuga tasca de netejar i guarnir les làpides familiars. Ho faig amb resignació i rapidesa. Ja no visito el cementiri i les tombes de la gent coneguda i estimada. Vaig per feina, directament al nínxol del pare i dels avis. Passo el drap enèrgicament i poso flors de plàstic que duren més i marxo escopetejat a complir amb les obligacions professionals i personals dels vius. No m’agrada passar-hi més estona de l’imprescindible i des que la mare no està en condicions de suportar la caminada, m’estalvio la passejada de reconeixement i salutació cap als altres difunts. Els darrers anys ho fem amb la meva germana i ho visc com una responsabilitat ineludible davant dels que ja no hi són i que ningú continuarà, quan nosaltres no hi siguem. No els ho retrec. Jo mateix ho veig com una obligació penosa que, ara que puc, no vull traspassar als que venen darrere meu. De manera que ho tinc clar. El dia que falti no vull que m’enterrin ni que portin flors al meu esquelet. Que el foc purificador m’alliberi de la presó corporal i als meus descendents del ritual de difunts. I que el pas del temps em dugui dolçament cap a l’inevitable oblit.