El mur

Abans que es convertís en líquid el món semblava molt sòlid, gairebé immutable. La guerra freda el mantenia dividit en dos blocs que es disputaven l’hegemonia i lluitaven despietadament entre si en tots els fronts imaginables. Jo era filocomunista, que en aquella època era la manera més segura de tenir la història de part teva i d’estar al bàndol contrari del nacionalcatolicisme en què havíem estat educats els babyboomers del franquisme. Però la democràcia a Espanya i per què no dir-ho els resultats electorals de la transició van baixar-nos una mica els fums a aquells joves bàrbars que ho volíem canviar tot. Hi havia hagut revoltes de la població a Polònia, Hongria i Txecoslovàquia però ens semblava que la propaganda capitalista pretenia intoxicar-nos amb les seves falses informacions. De fet, estàvem disposats a disculpar-ho tot per tal de tenir una alternativa a l’American Way of Life que fos justa, igualitària i democràtica de debò. Quan Reagan va irrompre a l’escena mundial com a president dels EUA va ser com si ens clavessin un esperó al cul. Ens semblava indicible que una persona de la seva ignorància i amb aquell nivell d’agressivitat verbal hagués pogut accedir al poder. Va començar a parlar de l’imperi del mal i a canviar l’estratègia de contenció que havia marcat les relacions entre blocs per una cursa armamentística que posava els pèls de punta. Però llavors va sorgir del sac soviètic Gorbatxov, qui per edat, estil i formació semblava venir a reformar el comunisme per dotar-lo d’un rostre humà i per renovar les esperances de milions de persones arreu del món que de feligresos ortodoxos havíem anat evolucionant cap a l’escepticisme crític, no tant perquè Reagan i Thatcher ens semblessin bons com perquè la decadència econòmica i política de l’URSS i els seus països satèl·lits era cada cop més indissimulable. Quan després de diverses vicissituds el 9 de novembre del 1989

va caure el mur de Berlín, molts vam sentir com totes aquelles creences que ens havien donat consistència per entendre el món es desfeien, pedra a pedra. Veure la gent fugint del paradís socialista va provocar-nos un xoc considerable. A mi, em va fer entendre de cop que per fer política no és recomanable perdre de vista el principi de realitat i que per viure és simplement irrenunciable. Avui, trenta anys després, el mur m’ho continua recordant.