Cimeres

Al final resultarà que el canvi climàtic també té coses bones: per exemple, d’un temps ençà hem descobert que a Lleida hi pot haver tardors. O almenys això ha semblat aquest cap de setmana, en què hem gaudit d’hores de sol inhabituals en aquestes dates. No és que l’enyori ni vulgui cridar al mal temps, però la boira que tradicionalment es feia ama i senyora de la plana, enguany encara no ho ha aparegut i jo puc sentir l’escalforeta del sol a les cames mentre escric aquesta columna. No, no s’alterin. No m’he convertit en negacionista ni en seguidor de Trump ni de tots aquells que han fet negoci polític plantant cara al bombardeig de correcció política que domina l’àgora política i mediàtica mundial. De fet, només he de confessar-los un cert empatx de glaceres que minven a velocitats de vertigen, de pujades criminals del nivell del mar a causa del desgel dels casquets polars i dels estralls que ocasionarà en les nostres costes l’increment de temperatura del planeta. Fins i tot hi ha qui apunta que hauríem arribat a un punt de no-retorn en la normalització del clima. Tot plegat, desitjo, amb l’ànim de conscienciar la humanitat que cal canviar hàbits i comportaments molt arrelats i molt perjudicials pel nostre planeta i que cal fer-ho contrarellotge. Des d’ahir i fins el proper 16 de desembre, centenars d’experts de tot el món en parlaran a la cimera del clima que l’ONU organitza a Madrid, la capital que acaba de fer-se enrere en la pretensió de pacificar el trànsit del seu centre per qüestions ideològiques i que substitueix Santiago de Xile per causes també polítiques, per bé que d’una altra mena. No sóc negacionista, ja ho he dit, però espero poder ser crític amb la manera que encarem la solució del problema, que no és senzilla però que difícilment es resoldrà només amb paraules i declaracions. Després d’una vintena d’anys vivint dels acords de Kyoto, incomplerts en gran part, ara muntem noves assemblees gegants per veure com implementem els acords de París que són creixentment qüestionats pels nous populismes rampants. Són tants els incompliments i els inconvenients que sovint em pregunto si serem capaços d’encarar-ho com cal. Hi ha dies que em sembla que sí i altres que veig clar que no. Avui, però, mentre aquest sol de tardor inèdit m’escalfa la panxa, trobo que estic especialment indecís.