Tarannà

Sóc d’aquells que mai s’hauria imaginat Pablo Iglesias com a vic epresident de govern. El feia més de l’estil de la família Borja: o Cèsar o res.

De la mateixa manera que crec que el mes de juliol no va saber estar a l’alçada, ara penso que UP ha entomat molt bé la formació d’un govern de coalició progressista, inèdit a casa nostra des d’abans de la guerra civil. La dreta no els ho posarà fàcil i malgrat que tingui pendent la seva pròpia catarsi, no podran resistir-se a la temptació de llançar-se a la jugular del govern cada cop que en tinguin ocasió, que serà sovint perquè aquest govern ha de promoure necessàriament canvis de calat des de bell antuvi. Per tant, ha d’estar unit entorn d’un programa, ha d’estar decidit a implementar-lo i ha de tenir la fortalesa d’aguantar totes les càrregues de profunditat que li enviaran inamistosament els seus enemics, que no seran tants com podia preveure’s però que, sens dubte, seran molt poderosos. Per això, el paper d’UP en general i de Pablo Iglesias en particular assoleix més rellevància que mai. Aquells que venien a assaltar els cels han après pel camí que sovint la tasca d’un governant no és tant portar el seu poble al paradís terrenal com evitar que caigui a l’infern de la desolació social. Si la línia que separa el cel de l’infern sempre ha estat molt fina, ara ho és més que mai. Tot és molt voluble i tot pot empitjorar. La clau rau en no contribuir amb la teva actuació al deteriorament de les coses, malgrat que això et generi alguna incomoditat ideològica de caràcter temporal. La situació política a la qual ens ha conduït el relleu generacional a què s’ha reduït la irrupció de la nova política ens duu necessàriament a la formació de diversos blocs per tal de donar sortida als conflictes. En aquest escenari, els interessos partidaris poden coincidir o no amb els interessos del bloc del qual es formi part. Només el capteniment i la responsabilitat propis poden facilitar la imprescindible convivència. Hi ha, però, un avantatge que no s’ha ponderat prou. El govern que formen les esquerres té un tarannà que s’atansa molt més al majoritari de la societat espanyola que la histèria i el tremendisme que invoquen constantment les dretes. I quan això passa, cal aprofitar-ho.