Banyetes

Hi va haver un temps que en política un podia aspirar a confrontar la seva visió de la realitat amb la dels rivals per acabar fent conjuntament la síntesi, que era el que es desenvolupava en forma d’iniciatives polítiques i/o legals. No passava sempre, però sí prou sovint per poder dir que certs assumptes havien de tractar-se com a polítiques d’estat, sense interessos partidaris. Des de la irrupció del Tea Party als EUA, el marc mental en què es determina la batalla política ha canviat radicalment. Ja no hi ha consensos ni voluntat de construir-los. Ni regles del joc compartides, ja que tothom se les salta quan li convé. La derivada més evident d’això és la desaparició de les forces moderades i de centre que tant d’èxit havien tingut tradicionalment arreu. Ara ja no es tracta, doncs, d’interpretar la realitat per ser conjugada lleialment pel conjunt de les forces parlamentàries, sinó –literalment– d’inventar-se’n una de paral·lela, sectària, tribal i intransferible. Ho hem vist de manera repetida en diferents episodis al voltant de les eleccions nord-americanes, del Brexit i del procés català. I ho estem veient també aquí a la Paeria de Lleida. El govern de la passarel·la va quallar perquè va saber construir un relat en què els quaranta anys de govern socialista pesaven com una llosa. A més, van salpebrar-lo d’insinuacions de corrupció, de connivència amb els poders fàctics de la ciutat i l’esgotament d’un projecte basat en grans obres civils va fer la resta. Que l’única cosa que els unís fos la voluntat de fer fora els socialistes va donar-los ales per constituir-se en govern però no els ha atorgat la capacitat de construir un projecte de ciutat alternatiu. Per això els costa tant fer una proposta comuna i per això, sovint, es refugien en la crítica a l’herència rebuda del govern anterior i actuen rudement en les maneres de relacionar-se amb les entitats veïnals i socials. Ara, el que no era d’esperar de la trajectòria democràtica de l’alcalde Pueyo és que sucumbís a la temptació de transferir el debat polític a l’àmbit judicial. Cada vegada que ha tingut ocasió de predicar amb l’exemple de la distensió i del capteniment responsable, no ha sabut o no ha volgut fer-ho. En aquest sentit, el cas Banyetes és molt clarificador, però només és la primera decepció judicial. N’arribaran d’altres.