Vigílies

“De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble... però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad”. Espriu ens ho diu a La pell de brau parlant des de la negra nit del franquisme, però sembla que almenys una part important dels independentismes ho han oblidat. Demà, finalment, ho comprovarem. Després de mesos de demanar-ho des de la banda catalana, el govern d’Espanya ha acceptat constituir una mesa de diàleg amb el govern de la Generalitat per a abordar el problema territorial català. Sit and talk, deien, i quan des de l’altre cantó els contesten que d’acord, sorgeixen problemes de tota mena des de la banda proposant. Podria ser una qüestió de vertigen, davant d’un escenari llargament desitjat però que consideraven improbable, però lamentablement cada cop sembla més evident que és una qüestió d’interès electoral i personal que afecta el President legítim de Catalunya, l’inefable Karles Puigdemont i els seus estrafolaris seguidors. Ara, que ja sabem que el món no ens mira tant com ens agradaria, que la història és més capritxosa del que voldríem, que Europa té altres prioritats que la situació catalana i que el món construeix les seves aliances en virtut d’interessos més que en base a principis; ara, que els presos ja poden gaudir de beneficis penitenciaris per a sortir de la presó i que tothom reconeix que la legislatura catalana està exhaurida, alguns ens diuen que no hi ha pressa per asseure’s i parlar, que la composició ha d’incloure actors no polítics i que de l’únic que s’ha de parlar és de mediadors internacionals i del dret a l’autodeterminació. Que mentrestant la pagesia estigui arruïnada i revoltada, que les nostres infraestructures viàries estiguin fetes malbé per les riuades i que els nostres serveis socials estiguin col·lapsats, no sembla tenir cap importància al costat de la contesa electoral que s’atansa inexorablement. “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”, continua el poeta, i quan l’encarnació actual de Sepharad, amb totes les dificultats del món s’ho planteja, qui diu representar els interessos de Catalunya quequeja, dubta i vés a saber si no acaba boicotejant la mesa de diàleg tan reclamada. Si més no, una mica trist, no troben?