A propòsit de Woody

Woody Allen és un d’aquells actors que sempre fan el mateix paper. Per molt diferents que siguin les pel·lícules que dirigeix, que ho són, sempre acaba fent d’ell mateix o fent-ne la impressió. De manera que és molt difícil distingir el personatge de la persona perquè sempre els confonem. És a dir, sempre ha representat un jueu urbanita de classe mitjana, de centreesquerra, hipocondríac, tímid, patós i poc agraciat físicament. Un tipus d’home que mai no faria mal ni a una mosca, no per manca de ganes sinó per mera covardia. Un personatge que sempre ha donat joc en el cinema de comèdia i que en termes generals cau bé a la resta de la humanitat per la seva irrellevància. A més, és un autor prolífic i disciplinat que de mitjana fa un nou film per any, amb resultats desiguals, diguem-ho tot. La darrera gran pel·lícula que va fer, pel meu gust, va ser Match Point, una al·legoria de la importància de la casualitat en l’esdevenir de les nostres vides.

Des que la seva exparella i actriu Mia Farrow va acusar-lo de tenir relacions sexuals inapropiades amb una filla seva fa ja uns quants lustres, i malgrat no haver arribat mai a judici per manca de proves, que no aixeca cap als EUA. Durant una bona temporada va anar passant rodant les seves produccions a Europa i amb capital europeu però des de l’eclosió del moviment Me too que el rebuig que genera al seu país, i especialment entre la gent del seu gremi, que les coses s’han anat complicant fins a arribar a tenir verdaderes dificultats per rodar de nou.

Potser per això ha decidit escriure un llibre de memòries que, amb molt plaer, he llegit aquests dies de confinament. Sorprèn perquè resulta que l’home innocent, que no ha estat inculpat per cap tribunal viu sotmès a la condemna intransigent de la policia de l’apropiat, que si fa uns anys estava en mans de les religions ara ha passat a les dels defensors de la correcció política que han adquirit el poder de decidir sobre la idoneïtat de les nostres vides personals i professionals. La policia de l’apropiat determina allò que és correcte i condemna sumàriament i amb acarnissament els infractors. Conviure-hi i acceptar-ho pacíficament és la manera covarda que hem triat per sobreviure, però això no vol dir que tinguin raó. Per molt que vociferin, Woody.