La veritat

Lleida, el Segrià, ha ocupat gran part dels espais informatius d’aquest cap de setmana a nivell espanyol. La notícia del confinament perimetral de la comarca ho justificava a bastament. Res a dir, la comunicació en aquests temps funciona així. Cada impacte informatiu en negatiu s’expandeix exponencialment com si fos el mateix virus. Afecta, en primer lloc, a la moral de la tropa, perquè posa en qüestió les mesures preventives adoptades i ens interpel·la personalment, en tant que individus que les havíem de practicar. Molts, la majoria, ho fem però resten uns col·lectius que passen de tot i altres que ho tenen impossible per culpa de les seves condicions de treball i de vida. Tot plegat genera incertesa i temor perquè ajorna ad calendas graecas la recuperació de la normalitat, a seques, i ràbia, perquè al mateix temps que redescobrim la nostra vulnerabilitat ens assabentem que no depèn només de nosaltres minimitzar-la. Dit això, el factor sorpresa ha afegit més tensió a l’anunci governamental. Dic sorpresa perquè malgrat que les dades dels darrers dies no convidaven a l’optimisme, divendres al vespre la consellera de Salut no va ni tan sols insinuar allò que acabaria anunciant Torra l’endemà. De fet, jo mateix vaig entendre que des d’un punt de vista mèdic la situació, tot i ser preocupant, estava controlada. Ho devia entendre igual molta altra gent perquè, com és normal en aquesta època de l’any, se’n van anar de cap de setmana i han hagut de tornar precipitadament per complir amb la normativa. El que no s’ha explicat és què va passar la nit de divendres a dissabte perquè tot es trabuqués tan radicalment. En qualsevol cas, de mi no sortirà cap crítica cap a les decisions del govern de la GC. Em sembla que haver de decidir gairebé a les fosques comporta prou pena a aquells que tenen l’obligació de fer-ho. Això, per a mi, valia quan qui decidia era Madrid i val ara que decideix Barcelona. No em puc –i no vull tampoc– creure que qui té la responsabilitat de prendre decisions d’aquesta naturalesa no ho faci atenent sempre els principis de prudència, oportunitat i necessitat. De manera que els atorgo –i els atorgaré– sempre d’entrada el benefici del dubte. A canvi, demanar que ens tractin com a adults i ens diguin la ve

ritat tampoc hauria de semblar una quimera.