Debades

Segurament, la Covid-19 no ens podrà matar a tots, però potser sí que ens farà parar bojos. Tan aviat sembla que estem a punt de curar-nos com de caure irreparablement a les seves urpes. Passa aquí i passa arreu. Fa quinze dies semblava que Lleida no se’n sortia mentre altres zones del país tot just tenien infectats, com ara el Camp de Tarragona, i mirin el que estan vivint, ara mateix, a Reus. Als inicis de la pandèmia, Suècia va triar la seva pròpia estratègia de contenció del virus, sense confinar ningú, sense imposar l’ús de mascaretes i sense suspendre classes. Fa dos mesos, era tractada com empestada per la resta de veïns nòrdics, perquè tenien molts més casos que ells i ara hi ha metges suecs que parlen de victòria total sobre el virus. Alemanya, que sempre ha tingut menys casos que la resta i que sovint se’ns presentava com a model pel funcionament massiu de testos i de rastrejadors, va tenir-ne més de 2.000 divendres passat. Nova Zelanda i tots aquells països que en el seu moment van ser presentats com a idíl·lics també passen hores baixes. De manera que la conclusió és més que evident: anem a cegues i ningú no sap què és el que s’ha de fer. De fet, l’única estratègia que s’ha mostrat eficient fins ara és la de deixar de fer coses, la qual però té uns costos inassumibles, tant econòmicament com socialment. I amb totes aquestes incerteses, el govern ha de decidir el format de tornada al col·legi dels nostres infants el curs vinent, que molt em temo que serà accidentat, per dir-ho eufemísticament. És a dir, ja cal que ens calcem. A manca de saber com aniran les coses aquesta tardor-hivern i a l’espera de la desitjada vacuna, em permeto dir que la Covid també ha portat coses positives. Hem pres consciència que la nostra manera de viatjar és insostenible, que el model de turisme de masses és terriblement precari i que una economia basada essencialment en els serveis és molt i molt vulnerable. La Covid també ens ha fet veure la complexitat de la nostra societat i la feblesa de les seves costures i segurament també deu haver aconseguit que el tipus de política fastigosa que representen Trump, Bolsonaro i cia perdi molta capacitat d’encaterinar la ciutadania. Si al novembre l’electorat nord-americà fa fora Trump, potser tot el que hem viscut no haurà estat debades.