Polònia

He tornat a veure Polònia. El programa d’humor polític de TV3 que tanta gràcia ens feia durant la malaguanyada etapa dels tripartits a la Generalitat. Ha estat, quasi sense voler, mentre feia zapping d’esma, tot esperant la Pepa per veure la sèrie de cada nit. En un primer moment, m’he sentit estrany, un federalista com jo veient les pocasoltades indepes...! On va a parar! Després he de confessar que he sentit una certa nostàlgia d’aquells temps en què riure’ns els uns dels altres ens semblava higiènic i, fins i tot, democràtic. M’ha vingut al cap aquell gag dels tres líders del tripartit fent creure a Saura que anaven a fer-se l’harakiri, al Mas autocridant-se guapo quan tothom li deia lleig o al Pasqual histriònic del que cabroooón...! Tot un exercici de melancolia inesperat que per uns instants m’ha fet sentir més jove i ingenu del que ara soc. Si volen que els digui la veritat, no recordo quan vaig deixar d’interessar-me pels seus acudits. Suposo que devia ser al mateix temps en què aquella televisió, que com molts altres catalans vaig esperar en candeletes l’11 de setembre de 1983, va deixar de pensar en mi i en tota aquella gent que no combregava amb les idees dominants al país i va convertir-se en un descarat aparell de propaganda al servei de les mogudes independentistes.

Ha passat tant de temps que no soc capaç de recordar el moment exacte en què la nostra relació va trencar-se sense retrets i sense remordiments, ni tan sols rancúnies, simplement oblidant-nos recíprocament l’un de l’altre. Potser hi hagi tingut a veure la pesada digestió de la lectura del llibre de Jordi Amat, El fill del xofer (Edicions 62, 2020), que parla de l’ascens i caiguda del periodista Alfons Quintà, director fundacional de TV3 a través de les quals s’expliquen (tot i que no se si s’entenen) moltes de les qüestions que ara mateix passen a casa nostra.

En qualsevol cas, he tornat a veure Polònia. Un episodi no especialment brillant però entretingut en el qual l’estopa pretenia estar repartida més o menys equitativament entre els protagonistes de l’actualitat política. No diré que m’hagi entusiasmat però almenys no he tingut basques ni reaccions al·lèrgiques. No sé si ho torna

ré a fer amb l’afició i la devoció d’antany. No ho veig molt probable, francament, però almenys hem trencat el gel i demà, qui lo sà?