El discurs del rei

Mai un discurs reial no havia aixecat tantes expectatives. Fins ara era una peça més de la banda sonora del Nadal familiar, com la tornada dels nens de Sant Ildefons, el dia de la loteria. El discurs del rei, com el pessebre, el tió i les neules, fa Nadal. Enguany, però, arran dels problemes de l’emèrit i de l’interès polític que tenen uns i altres per sucar-hi pa, tothom esperava la intervenció del monarca amb candeletes. Els defensors de la corona per sublimar-la; els detractors per enfonsar-la definitivament. I al mig aquells que no tenim una idea o prejudici formats al respecte i que si no es produeix un daltabaix considerable ja ho tenim bé. Ni uns ni altres han quedat del tot satisfets. Els uns perquè els hauria agradat que el cap d’Estat abandonés el seu paper simbòlic i políticament neutral per apuntalar les seves posicions polítiques i els altres, perquè, republicans com són, aspiraven que el monarca s’autoflagel·lés públicament per les culpes que ha comès el seu pare i gairebé anunciés la seva abdicació i exili.

No ha fet ni una cosa ni l’altra i potser per això mateix ha fet el que tocava. Si més no, a mi no m’ha desagradat. Parlar dels militars hiperventilats dels xats hauria estat donar-los una importància que no tenen, des d’un punt de vista quantitatiu i qualitatiu, dins de les forces armades, que a hores d’ara superen amb escreix el nivell democràtic dels països del nostre entorn. Atonyinar el pare en aquestes dates no hauria estat elegant ni afegia res més que combustible per als incendiaris. Ha parlat de la pandèmia i dels reptes que suposarà fer tots els passos que cal per superar-la. Ha reconegut públicament la tasca dels sanitaris i de totes les persones que han estat al peu del canó de la lluita anti-Covid i ha situat amb claredat quines són les línies que separen les servituds públiques dels interessos familiars d’aquells que tenen un càrrec de representació i quines han d’anar sempre en primer lloc. Ho ha fet sense gesticulacions innecessàries ni sobreactuacions de cara a la galeria, per la qual cosa aquells que no vivim la seva existència ni com una càrrega ni com una servitud ens hem sentit raonablement satisfets del seu to normalitzant. No és hora ja que en aquest país ens avorrim una mica?