Iceta

La lògica

de la política és implacable. No atén a circumstàncies ni a raons personals. Quan has fet el que se t’havia demanat, quan deixes de ser imprescindible per a la causa, la tendència acostuma a ser reemplaçar-te sense miraments per un altre que pugui entomar els nous reptes amb més possibilitats d’èxit. Hi ha qui s’hi resisteix amb més o menys fortuna i hi ha qui ho accepta perquè coneix les regles del joc i com funcionen les coses. Aquests dies hem pogut viure un cas que representa molt gràficament la segona de les situacions descrites fa un moment, m’atreviria a dir que de manera cruel. L’home que va presentar-se a primer secretari del PSC quan ningú no gosava a fer-ho; l’home que va ultrapassar les regles del decòrum dels mítings polítics posant-se a ballar i que tot ballant Don’t stop me now de Queen va salvar contra pronòstic un partit que amenaçava fallida total a les eleccions; l’home que va posar-se incondicionalment al costat de Pedro Sánchez per treure el PSOE del seu atzucac vital ha renunciat a la seva candidatura a president de la GC en el moment en què podia considerar-se més legitimat per fer-ho amb certes possibilitats d’èxit. Estic plenament convençut que aquest sacrifici en termes personals no li venia de gust, perquè això no li pot venir de gust a ningú. A més a més, tinc dubtes que al final resulti tan rendible en termes electorals com es pensen els seus promotors, però en política, com a la borsa, el que compta són les expectatives i, en aquest cas, les enquestes sembla que no jugaven suficientment al seu favor. Ja es veurà. Però no és això el que m’importa ni tan sols la suposada recompensa que en forma de ministeri l’hi puguin atorgar en el futur proper. El que em meravella és que, en aquest món hiperindividualitzat, en el qual tot es mesura en clau d’apostes i lideratges personalíssims, encara hi hagi gent que vegi la causa política a la qual serveix en termes estrictament col·lectius. Iceta no només ho accepta sinó que ho esperona i ho escenifica de manera impecable. El seu gest ens reconcilia amb la política i els polítics. Ens recorda que l’essència d’aquesta noble art consisteix a posar els interessos generals per sobre dels interessos personals per molt legítims que siguin.

Com que darrerament això passa poc, m’ha semblat oportú destacar-ho.