Idiocràcia

Demà, si cap ensurt de darrera hora no ho impedeix, Joe Biden prendrà possessió del seu càrrec com a President dels EUA. Allò que hauria d’haver estat un mer tràmit esdevindrà un gran què per a la salut democràtica del nostre món. Trump i els seus seguidors no ho han posat gens fàcil i només haurà estat possible perquè, malgrat tot, els ressorts de l’estat de dret i tots els mecanismes de què disposa han funcionat com cal. Quan escric això, encara no sabem si l’impeachment, que necessita del suport d’un nombre considerable de senadors republicans, haurà prosperat. Tant de bo! Tot i que a aquestes alçades pugui semblar irrellevant ara que ja s’ha aplanat davant del relleu, implicaria que Trump marxa tan vergonyantment com es mereix i que després de tant de temps de polítiques partidistes encara hi ha límits de decència que les societats democràtiques no estem disposats a ultrapassar. És a dir que, al cap i a la fi, el mateix Trump ha acabat esdevenint la vacuna més efectiva contra el virus del trumpisme, que amenaçava convertir-se en pandèmia global. A partir d’ara, Bolsonaros, Johnsons, Abascals i tutti quanti ho tindran molt més difícil. Només confio no estar confonent els meus desitjos amb la realitat, cosa que passa més sovint del que ens pensem. En tot cas, un però. La política, en particular el partit republicà, no hauria d’haver esperat que la infàmia i la vergonya de la presa del Capitoli els fes la feina, com ho va fer per a la democràcia espanyola l’assalt del Congrés dels Diputats el 23F de 1981 ni haver estat mai tan col·laboracionistes davant l’intent de desballestar els fonaments del sistema americà. Els va poder el partidisme i l’afany de poder i durant massa temps van justificar l’injustificable, sense que els faltessin adeptes entre la població, que lamentablement mai no en falten per a les iniciatives més estrafolàries. Si aquest happy ending acaba produint-se com desitgem, estarem davant d’un nou començament i espero que d’un canvi de cicle en el qual el pèndol de la democràcia torni al seu lloc: la centralitat social, el sentit comú i el respecte per les institucions i les regles del joc. Una cosa que espero que a casa nostra, siguin quan siguin les eleccions, recuperem al més ràpid possible; si més no, abans que la idiocràcia arreli definitivament.