Seat

Les negociacions per configurar el nou govern català estan sent més opaques que d’habitud. No ho critico, certes coses millor que es quedin en la intimitat. En tot cas, tampoc no estan sent tan ràpides com era d’esperar. Tampoc m’estranya, després de tot el safareig que hi ha hagut en la campanya electoral, no pot ser fàcil encaixar totes les peces del puzle independentista.

El més rellevant fins ara ha estat la predisposició que han mostrat les CUP per ocupar els càrrecs institucionals que el sistema que diuen combatre radicalment ofereix a tots aquells que lliurement decideixen participar-hi, segons les seves regles. Em sembla una bona notícia perquè empassar-se gripaus i contradiccions ajuda a madurar tant als partits com a les persones que els componen.

Per tant, vesteixin-ho com vulguin, aquesta nova passa cap a la integració en el sistema és un avenç democràtic que no podem negligir. Una altra cosa és que, sabent el que saben Junts i ERC, s’hi avinguin per interessos tàctics.

I és que mentre les CUP van fent passes cap a la seva domesticació democràtica, xoca que Junts es torni més extremista i que ERC no sàpiga com deslligar-se’n. Si l’episodi del qüestionament de la tasca dels Mossos no hagués estat prou gràfic, aquesta setmana n’hem viscut un altre d’inexplicable si no fos per la cursa de gallines a què estan enganxades de fa temps ambdues formacions.

El govern no ha participat en l’acte de presentació de l’aposta per a l’electrificació de Seat perquè també hi assitia el rei d’Espanya, tot i que al mateix temps el candidat Aragonès s’ha encarregat de fer-nos saber que de manera discreta ha comentat la jugada amb Volkswagen i els sindicats per minimitzar els efectes secundaris que aquesta absència podria generar. Aragonès, doncs, com ERC, vol i dol i així és molt complicat governar un país i més en les actuals circumstàncies.

Però mirin, avui em dec haver aixecat optimista perquè fins i tot em sembla que aquest constant teixir i desteixir d’ERC és un pla que cada cop té menys recorregut i menys adeptes. L’acte de les patronals catalanes a l’estació del Nord de Barcelona ho certifica. Cada dia hi ha més gent que sap que ja n’hi ha prou i que està disposada a dir-ho alt i clar, on faci falta.