PAS A NIVELL
Desolació
Vivim en una societat líquida, va dir fa un temps el pensador polonès Bauman, i tothom vam donar-li la raó immediatament. Bàsicament, perquè ens adonàvem que al nostre voltant tot s’havia tornat fràgil i inintel·ligible.
En la pràctica, es tractava de confrontar la modernitat inestable en la qual vivim amb la solidesa de les estructures del passat. Per això, alguns van titllar-ho de melangiós, poruc i, quasi, conservador.
Sigui com sigui, avui res no és estable i durador, tot és provisional i inconsistent. El canvi de paradigma va anticipar-lo Margaret Thatcher a la dècada dels vuitanta del segle passat tot afirmant que allò que anomenàvem societat no existia, que el que sí que ho feia era el sumatori de tots els individus que hi convivíem.
La dama de ferro va ser una visionària, suposo que involuntària perquè la magnitud dels canvis que hem viscut en tot just quaranta anys em sembla fora de tota predicció. Al posar l’eficiència econòmica al centre de les nostres vides, tot va capgirar-se i la irrupció de noves tecnologies ha fet la resta.
El factor treball va perdre la centralitat que li havia atorgat la revolució industrial i totes les certeses morals i polítiques que havíem adquirit dolorosament durant la 2a guerra mundial se’n van anar en orris. No hi ha institució social que hagi resistit mínimament l’ensulsiada.
En primer lloc, la política, esclar, que viu tan desorientada com una ciutadania que no troba valors en els quals sostenir el seu comportament. La religió, la família, la premsa, la lluita de classes, la universitat, les pàtries, l’ascensor social, aquells mecanismes que ens vertebraren han esdevingut referents buits, manipulables per qualsevol barrut, sense escrúpols.
Ja no hi ha font de legitimitat que valgui, tot se sotmet a l’escrutini de l’actualitat més rabent, mentre totes les opinions valen el mateix, les digui l’expert més contrastat o un que només passava per allí. Si res no s’aguanta per si mateix, si totes les identitats són mutables per voluntat individual, si no hi ha exemplaritats als quals acollir-nos com a tribu ni quan venen les coses maldades, tot ho hem de fiar a la sort i a l’atzar que són tan democràtics com capriciosos, tan inefables com injustos.
Hi ha dies en què la desolació és tan gran que més ens valdria empassar-nos-la..