Laberint

Certament, els independentismes viuen en un cercle viciós, en un bucle permanent que fins a les eleccions del passat 14-F encara podien imputar a la mala bava de Madrit, però que un cop passada aquesta data ja no es pot encolomar a ningú més que a les trifulgues internes dels que ens havien d’alliberar de l’egoisme espanyol. Puigdemont ha decidit que és l’hora de la revenja i de fer-los gruar les monedes de plata de Rufián, els plors de la Marta Rovira i totes les incongruències i travetes que la gent d’ERC va anar situant al bell mig de la cursa de gallines sense cap en què ha consistit des dels seus inicis el procés.

Crec que per molt greu que els sàpiga comença a ser hora que s’ho diguin alt i clar, perquè el risc de sinistre total ja els supera i afecta tot el país. Demà farà dos mesos que van celebrar-se les eleccions del 52% i el més calent continua estant a l’aigüera patriòtica.

ERC, que potser en el fons té mala consciència, no és capaç de desempallegar-se dels seus odiats socis ni de convèncer-los de formar govern. Tanta pressa i valentia per proclamar una independència simbòlica i fugaç per acabar no sent capaços de governar per atendre les necessitats de la gent per molt autonòmic que això sigui.

Puigdemont a Bèlgica no fa res més que fer-los empassar la mateixa fel que li van fer menjar a ell. Des d’un punt de vista estrictament personal, pot entendre’s; des d’un punt de vista polític i institucional costa més.

Que els puigdemontistes li riguin les gràcies s’explica perquè no disposen de discurs alternatiu que presentar als seus seguidors i perquè confien que a darrera hora hi hagi acord en el repartiment de la menjadora de càrrecs públics, però que els d’ERC ho aguantin estoicament, tenint una alternativa d’esquerres al seu abast, no té explicació ni ara ni adés. Tenim, doncs, tot el dret a pensar que en l’imaginari independentista, sabent com saben que el seu objectiu és irrealitzable, hi pesa més no passar a la història com a botiflers que no pas satisfer les ànsies i les necessitats de la gent que s’ho passa malament amb la pandèmia i la crisi econòmica i social que se’n deriva.

Qualsevol diria que ERC s’ha perdut al seu laberint.