El mal

La realitat, sovint, és tan amarga i dura que tendim a emmascarar-la com podem. Però hi ha coses que són insuportables, com ara les del parricidi de Tenerife. No ens podem creure el que ha passat mentre incorporem un altre concepte –violència vicària– al nostre diccionari dels horrors. El pairem, com n’hem digerit altres abans. Arribats aquí, però, crec que el millor que podríem fer és reconèixer que el mal existeix i, si com diu el refrany, els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol. No hi ha educació ni policies ni jutges que ens ho puguin estalviar, tot i que segurament millorar-ne els mitjans i protocols ho podria alleujar. Una altra cosa és si el bombardeig informatiu al qual ens sotmeten tots els mitjans ajuda. La meva impressió és que no, que només alimenta la nostra necessitat malaltissa de saber qui, com i per què ho ha fet i no res més. Però jo no en soc cap expert i francament no m’agradaria pas ser-ho. Dissabte passat a la tarda, un jugador de futbol danès, tot participant amb la seva selecció a l’Eurocopa, va patir un col·lapse físic que tenia molt mala pinta. Em va sobtar la reacció dels seus companys, que, després de cridar amb urgència el seu metge, van optar per formar una barrera humana per tal d’impedir que les càmeres captessin els moviments de reanimació als quals el van sotmetre durant uns interminables deu minuts. Van tenir la disciplina de no interferir en els treballs mèdics i la fredor d’estalviar-nos la pornografia d’unes imatges que mai no haurien de traspassar els límits de la intimitat. Afortunadament, el jugador sembla que ha salvat la vida, després d’haver-la tingut seriosament en risc. Podria no haver estat així i ara estaríem parlant d’una altra manera. El que no hauria canviat és la demostració de sensibilitat i d’amistat amb què els seus companys l’han protegit. Un exemple d’humanitat i capteniment al qual, per desgràcia, ja no estem acostumats. Mentre escric això milers de persones es manifesten a la plaça de Colón de Madrid, reivindicant la revenja i l’acarnissament com a forma d’acció política. En tenen tot el dret, però això no treu que, per a mi, també sigui un acte criminal. Així de clar.