Leo

És ben cert que l’home proposa i Déu disposa.

Com a mostra un botó, a la darrera columna els deia que el meu desig per a aquestes vacances era que no passés gran cosa, que em conformava a tenir bon temps, llegir bons llibres i seguir displicentment les altes i baixes de jugadors del Barça i la retransmissió dels Jocs Olímpics. També em feia molta il·lusió passar els primers dies de platja amb el Leo, el meu net.

En aquells moments, em semblava que no demanava gran cosa.

Una setmana després, inversemblantment, hem tingut més núvols que sol, he llegit més aviat poc i els dos Leos més importants de la meva vida ja no hi són. El nen ha tornat amb els seus pares cap a Bellpuig i el futbolista se’n va cap a París, mentre els Jocs Olímpics de Tòquio avancen a marxes forçades cap a l’oblit.

Si m’apuren, tot forma part de l’esperable, excepte el desenllaç del serial Messi.

Que a l’agost no hàgim viscut encara un dia canicular no és normal, però forma part de la imprevisibilitat climàtica. Que en Leo torni cap a casa, tot deixant-nos un forat emocional als seus avis, és el que toca.

Fins i tot que les lectures ajornades per l’estiu no ens agradin tant com esperàvem pot passar.

El que no formava part del guió, després de tanta xerrameca laportista, ha estat l’afer Messi. A aquestes altures de la pel·lícula no s’ho esperava ningú i, segons el que diuen els diaris, ni ell mateix. Jo no, sens dubte.

Fa un any, quan hi va haver l’episodi del burofax, em vaig posicionar a favor de la seva marxa. Creia –i crec– que era el millor per a ell i per al Barça, però ara mateix m’hi havia conformat, tot i pensar que la seva força magnètica s’havia fet massa gran, fins i tot per a l’autodenominat millor club del món.

No m’ha agradat el com, però.

Laporta, que ha guanyat les eleccions des del populisme més groller, ha tingut un atac de realitat i s’ha plantat davant l’evidència, després de vendre fum abans i després de les eleccions, i ho ha fet tan convincentment que fins i tot ens ha enganyat els més escèptics..

Quan encara ens queden més dies d’oci dels que hem esmerçat tan tristament, només sé que trobaré més a faltar el meu Leo que el gran Messi. I que, d’ara endavant, això ja no canviarà.