Boira

Ja se’ns ha posat la boira als ossos. Puntual a la seva cita anyal, el meteor s’ha instal·lat a Lleida per quedar-s’hi una bona temporada. Com a mínim fins a sant Vicenç. Com han pogut deduir soc d’aquells lleidatans que no se l’estimen. Em sembla una de les coses més desagradables de viure a Ponent i en aquests dies de penombra només surto de casa per pura necessitat o per fugir de la bombolla gelada que encercla la plana de Lleida per veure el cel clar i l’escalforeta del sol d’hivern, tot just a una estoneta de cotxe des de casa.

Aquests dies bado per la finestra i comprovo si es veu el campanar de l’església o poso alguna cosa que capti la meva atenció a la tele mentre m’estiro al sofà i em col·loco en la meva postura favorita. Si veig que la cosa pot quallar, m’arrenco a veure la meva sèrie favorita: La que se avecina. Té una quantitat enorme de temporades, les quals contenen molts més capítols dels habituals i alguns els hauré vist tantes vegades que me’ls sé de memòria, però a mi m’és igual perquè em continuen divertint com el primer dia. Fins a l’extrem que cansat del meu habitual desordre he decidit imposar-me la titànica tasca de veure tots els capítols de totes les temporades. No és poca cosa. Ho faré, si tinc salut, allò que es diu sense pressa i sense pausa. Però ho faré. A LAQSA hi trobo l’essència de la condició humana moderna, expressada amb el llenguatge dels tebeos de la meva infància, la qual cosa combinada m’alegra l’ànima i el cos, tot fent-me obviar els infortunis diaris de la feina i de la pròpia vida. Els personatges icònics em resulten tan aberrants com reals, tan entranyables com malparits, tan miserables i generosos com ho som la gent a la vida real. En fan la caricatura, esclar, però les seves exageracions només fan que subratllar la realitat, com si fossin un retolador fosforescent.Definitivament, si el clima m’assetja perquè no surti de casa no m’hi resistiré pas. Manteta, palometes i cola i un capítol rere l’altre de LAQSA em faran passar la tarda en un tres i no res. Hi haurà gent que ho trobarà, amb raó, poc emocionant. Jo només els puc dir que m’ho passo tan bé que sovint m’oblido de la boira.